15, diumenge / Anar a fons

Continuo llegint l’impactant llibre d’Emmanuel Carrère. Al darrer capítol –que dedica a l’evangelista Lluc–, em sorprèn l’elogi que li tributa. Contraposant-lo a la figura excepcional de sant Pau, i segons el novel·lista “excéntrica”, fanática i gairebé embogida, sospita que tot i que Lluc, que era metge i molt de temps acompanyar a l’apòstol en els seus viatges missioners, pensa que Lluc en el seu fur intern s’acostava més a Jaume, germà de Jesús i rival de Pau (Carrère escriu “enemic”). Un home tingut pels biblistes com rigorós i conservador, Lluc creuria que magrat el seu conservadorisme li podia donar un testimoni més objectiu de com era Jesús. Carrère sosté que la carta que es divulgà com si l’hagués escrita sant Jaume seria obra de Lluc. I tot i haver circulat com un escrit menor, Carrère creu que és l’epístola que recull millor l’esperit de Jesús.

Això són teories o fabulacions que ara, i aquí, m’interessen poc. En parlo perquè Emmanuel Carrère, que al llarg de tota l’obra es manifesta tan allunyat de la fe (recordem que en el primer capìtol explica la seva conversió i la seva caiguda del cavall, per convertir-se en ateu), en aquests finals del volum confessa sentir una gran admiració per l’home Jesús, de qui afirma que és el personatge més gran de la història de la humanitat. Arribat a les pàgines 342-345 en copia les frases que la major part dels estudiosos de les Sagrades Escriptures (catòlics, protestants, agnòstics, ateus) opinen que són de Jesús, gairebé taquigràfiques. Són conegudes amb el nom d’ipsissima verba. Unes frases que després van anar-se desenvolupant als evangelis i en els escrits neotestamentaris.

Guaiteu què diu Carrère: “He traduït lliurement, he escollit allò que estic acostumat a sentir. I aquest petit digest evangélic em sembla que justifica encara la paraula dels guàrdies que van anar a detenir Jesús. ‘Ningú no ha parlat mai com aquest home.’” I afegeix que “és un parlar natural, lapidari, alhora totalment imprevisible i totalment identificable. Aquesta manera de manejar el llenguatge no té cap equivalent històric. És una mena d’hàpax que, per a qui només té una mica d’oïda, impedeix dubtar que aquell home va existir i que va parlar així”.

M’he entretingut a glosar aquest fragment de la novel·la El Regne perquè el contingut del digest ve a remarcar el que vaig escriure ahir, arran del terrible atemptat. Vegeu-ho aquí sota mateix.

“Ipsissima verba”

“Estimeu els qui no us estimen. Reseu pels qui us tracten malament.

Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra. Si algú et porta a la justícia i et reclama la camisa, dóna-li també el mantell.

Si et demanen, dóna. Si deixes diners, no  demanis que te’ls tornin.

Si estimes els qui t’estimen, quin mèrit tens? Si prestes alguna cosa sabent que te la tornaran, quin risc corres?

No jutgis i no seràs jutjat. Seràs mesurat amb la mateixa mesura que t’ha servit per mesurar els altres.

¿Veus la brossa a l’ull del teu germà, però la biga que tens al teu no la veus? ¿Com pots pretendre treure la brossa de l’ull de l’altre si abans no et treus la biga del teu?

Un bon arbre no dóna fruits dolents, i un de dolent no en dóna pas de bons. L’arbre es jutja pels fruits que dóna.