12, dijous / Glosa a dos temps 

I Abans de la votació: esperançat 

Ahir se’n va parlar molt. Amb els amics, amb les persones que vaig trobar pel carrer, fins i tot al metro: Què passarà? Hi haurà acord? I la queixa que –com ha expressat un televident durant la tertúlia dels Matins TV3 d’avui–, és un escàndol que el futur de “tot” Catalunya estigui a les mans de “només” 10 diputats. Aquesta queixa jo també la faig. Sempre he cregut que tothom pot defensar el que creu (tot i que penso que és més savi no creure res amb absolutesa, i menys encara pensar que es té més autoritat moral que ningú). Però sostinc que a l’hora de dur les pròpies idees a la pràctica s’ha de respectar el parer de la majoria. Això és la democràcia. Aprofitar el poder (sigui de la mena que sigui) per imposar-se a la majoria és un abús. Aquests mateixos diputats de la CUP haurien de pensar que si Junts pel Sí hagués tret dos diputats més, ells ara tindrien un paper ben relatiu. La població independentista majoritàriament va votar la llista “del president”.

Ahir vaig escriure que tenia la sensació que la CUP afluixaria la seva hermètica posició i que avui s’obriria a un acord. El discurs que ha fet Artur Mas els ho posava fàcil. Fer un govern amb tres caps en les principals àrees del govern, i als set mesos sotmetre’s a una moció de confiança és molt, tant que un Iceta, una Arrimadas, un Rabell l’han acusat de malvendre la presidència i el govern (per tal de ser elegit).

 II Després de la votació: perplexe

Un cop més m’ha semblat colossal la intervenció d’Artur Mas. No solament per com l’ha fet (actualment no hi ha a Espanya cap polític que tingui un discurs tan clar, tan contundent, tan ben construït i tan ben modulat), com el del president. En canvi els discursos dels contumaços adversaris m’han semblat repetitius, agres, estereotipats. ¿Per què en lloc d’atacar i criticar hiperbòlicament la independència –els ha etzibat el president en funcions– no ofereixen un projecte factible i que als ulls de la gent aparegui com una cosa il·lusionant?

El discurs de la CUP és un altra cosa. Antonio Baños és hàbil i elegant. I parla bé, amb seriositat i un punt d’ironia simpàtica. Però, ¿fins a quin punt la CUP pot arrogar-se el paper de posseir el camí recte i just, quan la població els ha atorgat només 10 diputats, que si els fa imprescindibles és perquè a Junts pel Sí els ha faltat un grapedet de vots que potser haurien obtingut si haguessin arribat les paperetes dels catalans que són a l’estranger, o si alguns dels votants haguessin sabut que votant la CUP en lloc d’accelerar el procés l’havien d’embarrancar?

III Coda 

Acabo aquesta glosa, escrita en calent, apuntant el bon sabor que m’ha deixat la sessió d’avui, perquè he sentit que som a prop del nostre somni, que és el d’una Catalunya lliur: justa, solidària, culta, acollidora… Que boniques m’han semblat, en aquest sentit, les paraules de Marta Rovira! La seva intervenció tan serena, tan intel·ligent, tan respectuosa i emotiva m’han commogut. És el clima que amara tot el procés, tant! que estic segur que les persones que avui de bona fe, o per por, o per una equivocada obediència política rebutgen la independència, un cop assolida s’hi trobaran tan bé, que acabaran sentint-se-la seva.