11, dimecres / Demà

Mentre discorria el debat parlamentari les sensacions que vivia i l’emoció anaven del goig, de la satisfacció… a moments d’indignació o de sorpresa. Escric a la matinada d’avui, abans de ficar-me al llit i entrar de ple en el dimecres. Amb l’esperança que tot s’arreglarà dijous i que Artur Mas sortirà elegit. ¿Per què ho penso així quan unes hores abans temia que la CUP ho engegaria tot a rodar? Perquè, després d’haver escoltat que tots els intervinents havien assegurat que no donarien el seu vot a Artur Mas, havent escoltat la resposta que el president en funcions ha donat a Antonio Baños –en un to amable, però contundent i carregat de raó- el cupaire, somrient i mig en broma, semblava acceptar la proposta que havia deixat anar com si res i que el president en funcions li ha retornat, també somrient, però amb tota la serietat del món: per què no ens tanquem els diputats independentistes i ho votem en secret?

Tindria més sentit aquesta sortida que fer unes noves eleccions. El nombre de vots que tenen tant els de Junts pel Sí com els de la CUP estan avalats pels vots rebuts. La disparitat que hi ha entre les dues formacions enlloc de resoldre-la amb una decisió salomònica –sempre injusta! –, o de decantar-se pels que tenen més vots en raó del pes aritmètic, posats a fer concessions que siguin els escollits pel poble que decideixin en votació secreta. Tots han escoltat les raons en pro i en contra per la investidura de Mas. Que votin en consciència i no per disciplina partidista.

Dut per l’optimisme ¿no podria creure (i demanar!) que els independentistes que hi ha a Catalunya Sí que es Pot (*), encara que sigui trencant la disciplina, votin a favor del candidat dels independentistes? Al decurs del debat s’hauran adonat del mur infranquejable que els aixequen els partits d’obediència espanyola. I segur que els hauran decebut els discursos dels seus dos representants, encaparrats a contraposar els problemes socials de la gent amb el procés independentista. Ni que sigui per sana enveja!

És tan gran, tan meravellós el que està vivint Catalunya, que marginar-se’n és un pecat del que se’n penediran tota la vida!

Nota: havia acabat la glosa d’avui quan m’ha arribat la carta que copio aquí. La veig com un argument més perquè els antics companys d’ICV reflexionin sobre la deriva que ha pres la coalició. Personalment per raons semblants fa un parell de mesos que vaig deixar-la, quan feia molt temps que me’n sentian distanciat, però per no disgustar l’amic Lluís Hernández (d’altra banda un independentista acèrrim), vaig esperar el desenllaç de la seva greu malaltia.  Em sap molt greu que no visquin aquest procés tan important, com és l’edificació de la repúblic Catalana.

(*) Carta de Manuel Delgado. Deixa la coalició EUA, al votar en contra del procés

(11/11/2015)

«Benvolguts camarades, benvolgudes camarades: 

La veritat és que sóc un home d’idees polítiques rudimentàries. Va ser més per instint de classe que per convicció ideològica que vaig començar a militar a les Joventuts Comunistes el 1973, quan tenia disset anys. Des d’aleshores, no m’he perdut ni un sol combat social i sempre en primera línia, al carrer. M’ha tocat passar per comissaria diverses vegades –la primera el 1973, la darrera el 2007–, m’han apallissat, he hagut d’afrontar un consell de guerra, he patit la presó. Tot això ho he fet sentint-me ben orgullós de la meva militància comunista, perquè els i les comunistes m’oferien una lliçó permanent de fermesa, valentia i generositat.

Per això m’he mantingut fidel al PSUC, perquè, amb totes les seves equivocacions, la seva gent era protagonista d’una tradició gloriosa de lluita i abnegació revolucionària a la qual no podia ser deslleial.

La història i els nostres errors no ens han permès recuperar aquella grandesa històrica en què vaig participar durant la resistència antifranquista, però he cregut que aquesta no era una raó per renegar del que sento i penso, bàsicament perquè, com deia José Martí, jo també ‘soy esclavo de mi edad y mis doctrinas’. En nom d’aquesta fidelitat a la vella tradició comunista l’he seguit allà on creia que s’encarnava, darrerament al PCC i ara a Comunistes de Catalunya.

En nom d’aquesta fidelitat he assumit com a propis els nostres errors. He suportat la nostra complicitat amb la repressió de Joan Saura contra els moviments socials i amb la destrucció de la Barcelona popular i la seva entrega al més brutal neoliberalisme. No he entès com podíem desaprofitar l’oportunitat irrepetible de participar i àdhuc contribuir a orientar esdeveniments transcendents que implicaven un autèntic procés de ruptura democràtica, que havíem repetit que desitjàvem i davant del qual, ara que el teníem davant els nassos, ens arronsaven, incapaços d’entendre el que passava i menys d’intervenir per reforçar el seu vessant més social.

Però ni els servilismes ni les pusil·lanimitats em feien perdre l’esperança que en algun moment prendríem consciència de la importància extraordinària de la  dinàmica històrica en què ens trobàvem immersos i recuperaríem alguna cosa de la nostra vella audàcia a l’hora d’analitzar i passar a l’acció.

El que no m’imaginava és que acabaríem sent un obstacle per la història i ni en el pitjor malson no podia figurar-me la paorosa imatge d’aquest matí al parlament: els nostres diputats votant colze amb colze amb els hereus del franquisme, que és el que tantes vegades hem repetit que és el Partit Popular, ni tampoc amb les disfresses postmodernes de la “España una, grande y libre” que és Ciutadans.

En fi. En aquestes condicions està clar que no puc continuar militant a Comunistes de Catalunya. Si us plau, accepteu la meva baixa i la meva dimissió com a membre del Comitè Central.»