9, dilluns / A l’expectativa

Un dia transcendental, avui (i ja en van uns quants, des de fa cinc anys!). Avui es debatrà en sessió plenària el text que oficialitzarà l’inici del procés constituent,  que serà, en certa, una declaració de la independència de Catalunya, i la declaració de la nul·litat de les sentències que pugui emetre el Tribunal Constitucional espanyol. La cosa és molt grossa. Les conseqüències que adoptarà el govern, per previsibles que puguin, superaran l’impensable. Encetem un camí de no retorn. Vivim un dia perquè les campanes de totes les esglésies del país sonin amb força.

Per la tarda un altre fet transcendental, el debat d’investidura del president de Catalunya. Artur Mas exposarà per què es presenta i quin és el seu programa. Demà, al mati, després dels torns de paraula dels diferents grups i de  la corresponent rèplica del candidat, es procedirà a la votació. Què passarà? Si no hi ha un “miracle” –com no recordo qui ho va dir ahir, em sembla que Joan Rigol–, Mas no serà elegit i caldrà esperar a dijous, on li bastaria la majoria simple. 64 vots (perquè els contraris a la independència en sumen 63).

Em costa de creure que la CUP mantingui el no. No crec que li assisteixi la raó volent imposar la seva decisió quan la majoria d’independentistes van votar la llista de Junts pel Sí, que presenta Mas de president. D’altra banda, com fer front a la guerra oberta que ens farà Espanya, si ens hi presentem decapitats?  Hi ha el fet incontestable que el procés ha arribat fins aquí gràcies a Artur Mas. Ell l’ha liderat i ho ha fet bé. ¿Seria intel·ligent que l’“inhabilitéssim” nosaltres (!), avançant-nos al que persegueix Madrid?

Es diu amb raó que el que ha de prevaldre és la voluntat del poble, no les cosignes dels patits. Menys en aquest cas?