31, dissabte / Vuitanta-sis anys
Sopar del dia del meu bateig (any 1929). Presideix la taula el capellà que em va batejar, Mn. Àngel Garriga, drets rere d’ell, els meus pares, el meu avi patern i l’oncle de la meva mare, que els va fer de tutor, al morir el pare. Menys el nen de l’esquerra (el meu germá Manuel), i el jove cosí que es veu al fons a l’esquerra, tots els altres han mort.
Avui quan seran dos quarts de dotze del migdia farà vuitanta-sis anys que vaig néixer. M’he mirat els documents del bisbat i del registre civil i veig que als dos llibres aquest esdeveniment es va escriure en castellà. Suposo que això es deu al fet que governava el militar Primo de Rivera, l’home que s’enfurismà contra el català, com contra tantes manifestacions que per ell pecaven de nacionalistes. Però tot i aparèixer com a Jaime-Patricio, els cognoms hi figuren correctament, els materns en català. Me’ls haurien pogut traduir com va fer el capitán Guayanes quan jo feia la mili a Segòvia, que s’entestà en dir-me el Ciprés.
Diria falsejant els meus sentiments que “m’esborrona” pensar que d’aquí a quatre anys en tindré noranta. Si per mi un home de setanta ja és un vell, imagineu-vos què haig de pensar, ser tan a la vora dels cent! Dic que això d’esborronar-me és una expressió literària, més que sentida, perquè, si haig de ser sincer, confesso que no em sembla que avui sigui gaire diferent de quan era jove. La diferència la noto comparant-me al nen que vaig ser, o al jove que acabava de sortir de l’adolescència. Però des que ja vaig ser capellà i sobretot des que em van enviar a Santa Coloma, la vida la veig com un llarg viatge en tren, que ets el mateix durant tot el trajecte.
Suposo que és perquè la salut –les “prestacions” del cos, exceptuats el breus espais de temps de les dues endocarditis- s’han mantingut si fa no fa en bon funcionament. I, d’altra banda, ha estat un trajecte enriquidor, com el viatge a Itaca del poema de Kavafis. Em sento més madur, humanament més ric perquè he après a acceptar les meves limitacions, a comprendre els altres i a creure en el misteri de la vida.
I el que li vaig dir no fa gaire a l’Eugeni: em passa que encara no sé què faré “quan sigui gran”; una manera de continuar sent nen i mantenir viva la capacitat de meravellar-me.
Jaume, t’envio aquest petit poema com a felicitació pel 86 anys. FELICITATS!!!!!!!!
una abraçada
Ferran
A la sombra de un árbol
Igual que no existen cajas que encierren las nubes,
así ninguna ley podrá impedir que los sueños vuelen.
Ningún cofre puede guardar el silencio,
tan solo en el corazón caben todos los secretos.
Tras muchas vidas, llega la nuestra,
y detrás de la nuestra vendrán más vidas.
No es la muerte la que separa las vidas,
es la vida que nos acerca a la muerte.
A nadie le corresponde ir primero,
si acaso, la esperanza, que es la que marca el camino.
A veces la oscuridad nos cierra todos los caminos,
pero siempre una luz inesperada nos abre algún sendero.
No pienses con ira, no viajes con prisa,
mejora la risa y acaricia la brisa.
Cuando reposas un instante a la sombra de un árbol,
palpas al unísono, la tierra, la vida y el cielo.
Jaume, FELICITATS.La foto familiar sembla de museu. T’envio un petit poema:
A la sombra de un árbol
Igual que no existen cajas que encierren las nubes,
así ninguna ley podrá impedir que los sueños vuelen.
Ningún cofre puede guardar el silencio,
tan solo en el corazón caben todos los secretos.
Tras muchas vidas, llega la nuestra,
y detrás de la nuestra vendrán más vidas.
No es la muerte la que separa las vidas,
es la vida que nos acerca a la muerte.
A nadie le corresponde ir primero,
si acaso, la esperanza, que es la que marca el camino.
A veces la oscuridad nos cierra todos los caminos,
pero siempre una luz inesperada nos abre algún sendero.
No pienses con ira, no viajes con prisa,
mejora la risa y acaricia la brisa.
Cuando reposas un instante a la sombra de un árbol,
palpas al unísono, la tierra, la vida y el cielo.
FS
Gràcies, Ferran. Realment no hi ha res que em doni tanta pau i serenor que el contacte amb la natura: “un instant a l’ombra d’un arbre”. Sentir que el cel i laterra t’embolcallen…
Per molts anys! Sóc un seguidor del vostre blog de no fa gaire temps. Però trobo que és sempre molt interessant. Que siguin molts anys més i amb salut.
Gràcies, JPG, de part de JPS. És una sort i una meravella que estant, potser lluny, ens puguemsentir a pro.