30, divendres / Terratrèmol

Jo també el vaig sentir. Era al llit, estava llegint quan, de sobte, vaig notar una sacsejada com si algú mogués el llit, i no havien passat dos segons que de nou vaig notar que la casa es balancejà d’un costat a l’altre. De seguida vaig pensar que era un terratrèmol perquè a part d’això, el silenci era total, cap soroll que em fes pensar en el camió que recull les escombraries, o que passés pel carrer una grua, ves a saber per a què, a aquelles hores de la nit! Et quedes a l’expectativa. Què passarà? ¿És l’anunci d’un sisme imminent, més fort? Però no hi hagué cap altra rèplica i em vaig abandonar a la son.

Però sí que vaig pensar que en el cas que els tremolors pugessin de to i hagués i hagués d’escapar, què m’enduria. La pregunta l’he vist plantejada molts cops: “Si a vostè el desterressin a un illot per a tota la vida, què s’emportaria?” A la pregunta feta en fred em sembla que he respost que un quadern i un llapis per poder escriure i dibuixar, que agafaria els evangelis i el volum de les tragèdies de Shakespeare. Anit, però, vaig pensar en l’ordinador i en el parell de discos externs que tinc, perquè és on hi guardo els meus escrits, els meus llibres i una gran quantitat de fotos.

És a dir: la memòria!, allò irrepetible que dóna testimoni de qui sóc i l’únic que em queda del passat, perquè la vida “viscuda” ja només viu en el record. Sense memòria ens quedaria el futur; despullats, acarats a un món per explorar.