28, dimecres / Violéncia “domèstica”

Veig que quan donen la noticia de la parella que ha aparegut morta en un pis (em sembla de Manresa) es fa com d’un cas de violència “domèstica” perquè, si és la dona la causant de la mort, no es podria parlar de violència “masclista”. No sé si qualificar el fet de violència “domèstica” és prou encertat. ¿No seria millor parlar de violència “matrimonial”? Dir violència “feminista” no crec que sigui correcte perquè no crec que l’home no hagués pres part en la violència, tant en el dia de l’assassinat com, molt probablement, al llarg d’una relació segurament difícil i trencada. Peeerò si se la qualifica de violència “domèstica” no hi estaríem incloent la família que vivia a casa amb ells?

Dáltra banda penso que la lluita contra la violència anomenada masclista s’ha d’intensificar al màxim possible; no es pot acceptar de cap manera que cada any es produeixin tantes morts de tantes dones per culpa de la violència de l’home. Com s’ha d’evitar també que els violadors no curats caminin lliurament pel carrer, pel perill que hi reincideixin. Sovint el violador és un malalt. Però penso que tant, o més, que l’adopció de mesures coercitives i punitives s’hauria de treballar per indagar les causes que porten a uns efectes tan dramàtics, per posar-hi remei. Amb la drogoaddicció, això avui està molt assumit. Un drogoaddicte és un perill perquè, perdut el control quan la dependència l’ataca, s’obnubila i esdevé violent. Per això la societat arbitra una sèrie de mesures per tallar de rel el mal, amb actuacions que van des de la incautació de la droga i de l’empresonament dels traficants fins a la persecució de la mera propaganda.

En canvi no veig que en parlar del masclisme es faci referència de les causes “remotes”. És es més, contemplo la pila d’anuncis, de sèries televisives, d’actuacions de cantants exitosos… en què el sexe en el seu vessant més violent i passional, diria més “animal”, es mostra amb la més gran contundència. En una societat altament erotitzada i no en la línia de mostrar l’amor i el sexe en l’aspecte més “humà”, més lúdic ¿que té d’estrany que després apareguin tantes conductes perverses?

Que lluny estem del gran Ausiàs March que es debatia per aconseguir de viure una “amor vera”.