27, dimarts / L’hora de salpar

Va ser ahir un dels dies més feliços que m’ha ofert la política. Portem ja força anys d’alegria en alegria amb les multitudinàries i festives manifestacions, reclamant la independència de Catalunya; sempre són com una gambada extraordinària cap a la meta però, immediatament després que hem sortit al carrer, ve el desànim: els “nostres” polítics no s’entenen, es disputen i el procés s’entorpeix. Ahir va ser diferent: el vaixell ha arribat a port i ja se sent el soroll de les màquines, que anuncien que per fi anem a emprendre el rumb cap a la terra promesa. L’espectacle que oferia el Parlament és el testimoni que la cosa va de debò. La primera institució política de Catalunya amb majoria absoluta independentista.

A part d’això, ¿no fa goig la composició dels nous diputats? ¡Tanta gent jove!, que amb la vestimenta informal donen entenent que entra al Parlament una manera nova de fer política, una política que no ve de “dalt”, sinó de la voluntat del poble. I tanta gent no professional de la política, d’estaments socials tan dispars com la música, la restauració, el moviment solidari, la literatura… Polítics per  un poc temps amb l’objectiu clar i segur: construir la República Catalana.

I com serà travessia? Rajoy ja ha advertit que si Catalunya surt de la legalitat té a punt tota l’artilleria dissuasòria de què els estats disposen. Però si fins ara no ens han aturat ¿ho aconseguiran amb les “bombes” (que se’ls giraran en contra)? No tenim canons però sí fe, il·lusió  i la raó democràtica. ¿Hi ha res més fort?

n o t a: ho van comentar uns tertulians… Jo també canviaria de l’himne dels Segadors les frases bel·licoses per unes que fessin referència a la concòrdia i a la pau.- Una altra cosa que tampoc m’agrada: saludar amb el puny alçat. En lloc de la idea de lluitar “contra”, la de treballar “a favor” d’una realitat millor, “amb” la màxima gent possible.Què n’opineu?