Escric des de Ribes de Freser, on he vingut a passar el llarg cap de setmana. Després del dies tan intensos i tan emocionants d’abans del 29-N, he pujat encerca de tranquil·litat, de repòs i reflexió. Estem a punt de començar el nou curs. Penso en el Fòrum-Grama i en les activitats al Fondo del  grup d’Amics i Amigues del barri. I en la meva agenda personal.

He triat Ribes per diverses raons. En primer lloc perquè volia pujar a Núria. Núria m’agrada molt. És un paratge on els cotxes no hi arriben i, si és cert que el cremallera hi porta molta gent, un cop ets al terme del trajecte el que s’imposa és el santuari. No s’hi ha fet una gran urbanització, no hi han muntat grans atraccions turístiques i les que hi ha, tenen un caràcter molt familiar, en què els nens són els principals clients. I hi ha la marededéu de Núria, per a qual sempre he sentit una tendra devoció.

M’agrada fer la visita a la marededéu de Núria. Una imatge romànica amb la bonica llegenda de les marededéus trobades: descoberta per un pastor, quan en processó se l’emportaven cap a la ciutat, es va fer tan tremendament pesant que no hi havia manera de tirar avall. Així donava  a conèixer als fidels devots que es volia quedar a la muntanya, entre els pastors.

Avui s’hi puja amb el cremallera.Però encara existeix l’antic camí pel qual, durant molts segles els devots pujaven a venerar la verge. Un camí que  recorre l’espectacular vall, des de Queralbs fins ben bé a tocar del  monestir.

Ribes té, a més, la natura. La vila es troba totalment cenyida per muntanyes. Muntanyes de boscos densos, d’un verd intens. I travessada per tres rius, que s’uneixen en arribar al poble: el Freser, el Segadell i el Rigart (en la foto, el Rigart s’ajunta amb el Freser, que ja ha rebut les aigües del Segadell). Rius remorosos que aquests dies de pluja baixen plens i fent una gran fresa.

Acabo afegint una altra raó que em mou a pujar a Ribes de Freser: que és on vaig fer amb els meus germans la primera excursió “important”, quan érem petits i ens cuidaven les tietes. L’excursió la vam fer amb el matrimoni Melendres, de Tarragona. Ell era germà del llavors cèlebre poeta, mossèn Miquel Melendres, que se l’havia arribat a comparar amb mossèn Jacint Verdaguer. Recordo que vam dormir  a l’Hotel Prats -que encara funciona- i que em meravellà sentir tota la nit la fressa del riu, que passa a toca l’edifici per la part del darrere.

I al que ja he exposat, afegeixoque Ribes m’atreu perquè em trasllada als temps en quan Catalunya no existia sinó que s’estava formant. El terrritori formava part de la Marca que Carlemagne havia fundat per tal que fes de paraxocs de les incursions dels  moros que, havent envaït la península ibèrica, havien fet escaramusses força endins del Regne dels francs. Aquests comtats pirinencs a mesura que anaven ocupant les terres més meridionals donaven origen a la Catalunya Vella,  amb la capital a Ripoll (que és a tocar de Ribes). Una evocació oportuna ara que estem il·lusionats pensant en la Catalunya independent, com ho era la Catalunya mil·lenària. L’estelada i la creu que coronen el gronòfir que  hi ha a Ribes, m’hi ha estat fent pensar cada dia, d’aquest cap de setmana. (Granòfir= formació pètria que es trobava en la xemeneia d’un vulcà).