Ahir, amb l’acte de final de campanya de Junts pel Sí em va semblar viure la nit que seguí a l’acte inaugural del concili Vaticà II (1962), que tantes esperances suscità en el món sencer. Milers de romans van acudir a la plaça de Sant Pere per agrair-ho al papa, que ja es disposava a ficar-se al llit. Sortí a la finestra i, commogut, els digué, després de saludar-los carinyosament: “Si direbbe che persino la luna si è affrettata stasera… Osservatela in alto, a guardare questo spettacolo… (“Diria que fins i tot la lluna ha volgut fer-se present aquest vespre… Mireu-la allà dalt, observant aquest espectacle…). I afegí: “Estem tancant una gran jornada de pau.” I mirant la gent, remarcà: “ ¡Sí, sí, de pau!”. Una sensació com la que vaig endur-me anit. I veient la lluna emegir d’entre els núvols em venien ganes de cridar: “Amb la llibertat iniciem un nou camí! Au, siguem-hi tots! El futur ens crida!”

Mai no hauria cregut que veuria tan a prop la independència de Catalunya. Ara, trobant-me ja en el capvespre de la meva vida, tot em diu que és a tocar, i si no és des d’aquest món –perquè el camí pot ser llarg– ho veuré des de l’altre, on segur que ho contemplen els meus germans Miquel-Àngel i Abelard, i els milers i milers, els milions! de catalans i catalanes que al llarg de força segles ho han estat espernat. També penso ame el meu paare que ja s’avanç’aa oferint al president macià el llibre que va escriure sobre una constitució de l República ibèrica, aamb les nacios peninsulars federades, que quan em van batejar al nom de jaume va ajuntar el del Patriç, qque és el del protagonista d’un llibre que va escriure sobre la Pàtria. Ara no sé sila independència vindrà demà; si no és demà serà demà passat i, si no, l’altre demà. Però, com afirma la major part dls comentaristes, res ja no serà igual. Catalunya ha canviat profundament i aquest canvi ho somou  tot.

El que més em complau del que estem vivint és el caràcter pacífic amb què la gent ho viu; cap desqualificació, cap atac contra els que no estan d’acord amb el procés, cap insult ni cap intent de desprestigiar els oponents amb mentides… sinó l’alegria i el somriure als llavis. La independència no per interessos partidistes. Si la candidatura aplegat tantíssimes persones i ha posat d’acord polítics d’ideologia tan diferent, és perquè l’ha empès el poble, a favor d’un país nou, en el que la corrupció no tingui lloc i en el que tothom que hi visqui se senti com a casa seva. Un estat nou, modern, just i solidari, obert a tots els pobles del món, particularment als d’Espanya, amb els quals ens uneixen llaços de família i veïnatge.

Amb l’Exposició Universal de 1929 Barcelona s’obrí al món sencer.  D’aleshores ençà Catalunya no ha parat de créixer i d’aprofundir en la seva identitat, malgrat dels atacs de què ha estat objecte, tendents a laminat la nostra llengua i la nostra cultura. I, sotmesos per la seva Llei, no accepten que Catalunya pugui decidir entre altres coses el seu futur. A mesura que el país creixia ha anat recuperant l’autoestima. I ha batallat per ser un poble lliure. Amb la condemna de l’estatut –ja prou retallat per nosaltres mateixos per tal que Madrid l’aprovés– el poble va dir prou i, com el poeta Joan Maragall en la seva famosa “Oda a Espanya”, va recitar-los el darrer vers del poema, que diu “Adéu, Espanya!”.

Marxar ja només és qúestió de temps.