Avui és l’últim dia de campanya. Com haureu constatat, gairebé cada dia, mentre ha durat la propaganda electoral, he penjat un escrit o altre i, des de força temps enrere, vinc explicant què és per mi la independència: l’objectiu que persegueix, els beneficis que esperem que se’n derivin per a tothom que viu o viurà a Catalunya; he mirat de dissipar els dubtes que alguns em manifestaven, o que intuï com, per exemple, si la independència aixeca fronteres separadores, si als qui se senten espanyols se’ls obligarà a renunciar a la seva nacionalitat, o si es trencarien les relacions amb els pobles d’Espanya.

He intentat explicar que amb la independència tindrem més possibilitats de fer el país que volem, perquè comptarem amb les eines per fer-ho (les estructures d’estat), el diner que produeix Catalunya i l’avantatge que suposa crear-ho tot de bell nou, amb la resolució de fer els possibles perquè la corrupció no es pugui donar, i amb la il·lusió de fer una societat on tothom disfruti del benestar. Tindrem temps, si guanyem, per fer-ho tot, començant per la redacció d’una constitució semblant a la dels països més avançats.

Confesso que a través dels esmentats escrits he mirat d’encomanar-vos la il·lusió que em produeix pensar que per fi, després de segles d’aspirar-hi, Catalunya recobrarà la llibertat perduda i serà senyora del seu destí. Com que estic segur que la llibertat és un bé per Catalunya, m’he atrevit algun cop demanar-vos que no anteposeu els vostres dubtes al bé del país.

En aquest sentit m’agradaria encomanar-vos el goig i l’alegria que sento en aquests moments. Us diré que fins i tot m’he apuntat com a candidat virtual (sóc el 110.738) de la llista Junts pel Sí, nascuda fruit de l’impuls de la societat civil, que demanava que a les eleccions s’hi anés de la manera més unitària possible, igual com quan sortim al carrer, que s’aplega gent de totes les edats i condicions socials.

En la independència hi vinc somiant des de la meva infància, amb la família iconscient de ser una aspiració que venia de lluny. Just avui he llegit al vilaweb un comentari d’una persona que no conec, però que he trobat que resumeix bé el goig que ens donarà la independència, en detalls que, qui ja els viu, li poden semblar petits. Vegeu-ne aquest fragment: “Em fa il·lusió ser català [és dir, de “manera oficial”], com la gent de qualsevol país normal. Sense anar més lluny, com els andorrans, que tenen com a llengua oficial el català, i moure’m per Europa i pel món com a català”, cosa –afegeix– “que ha de ser una experiència única i extraordinària”. Ja ho veieu: una il·lusió “ben senzilla”, com ho hauria de ser el fet de ”ser català”.

Doncs bé, amigues i amics: permeteu-me que us convidi a votar per la independència de Catalunya. Estic segur que després us sentiríeu contents perquè és una aposta generosa i de futur, que no va contra res ni contra ningú, sinó a favor vostre i dels vostres, i de la gent que viu a Catalunya.

Per endavant, el meu agraïment!

UN MEU ESCRIT DEL 2003 / “Molt català…” (*)

La qüestió que tracta el David [un dels col·laboradors de la secció] me la plantejo i, la veritat, no sé contestar d’una manera contundent. Que sóc català no ho dubto gens. Per part de mare les meves arrels catalanes conegudes són quasi mil·lenàries, i de part del meu pare he pogut indagar que els seus remots avantpassats eren francesos, que ens van instal·lar a Catalunya cinc-cents anys enrere. Amb tot, per mi un és d’allà on viu, d’on es guanya la vida i d’on vol ser. Encara que fos immigrant, no deixaria de sentir-me d’on vinc, com li passa al David, i com és el cas de molts dels meus amics que van venir a Catalunya sent petits. La meva idea de pàtria arrenca d’un fet molt simple: de la mena d’osmosi que es produeix amb el paisatge i amb les persones, i amb realitats del lloc d’adopció, com la llengua i els costums. És indubtable que aquest fenomen es produeix sempre, d’una manera natural, a no ser que un s’hi resisteixi.

Però una terra no conté només les realitats immediatament tangibles. Les persones tenen una història personal i una història i memòria col·lectives. Fins i tot el paisatge, amb els seus monuments, i l’idioma, porten les marques de la història que han suportat. L’enfilall de castells que hi ha a tot el llarg del riu Gaià, per exemple, ens evoca el temps en què la frontera de la Catalunya vella arribava fins aquest riu, tenint a l’altra riba els moros

Com no podia ser d’una altra manera, en el record col·lectiu hi ha la història de la difícil relació de Catalunya amb Espanya, la de la unitat suposadament igualitària acordada amb el matrimoni dels reis catòlics, però que mai va arribar a ser real i que, amb els Borbons, es trencà definitivament. No endabades els catalans celebrem cada any com a festa nacional l’11 de setembre, que és la data de la nostra derrota enfront dels espanyols, una derrota que significà la pèrdua de la nostra llibertat i la subjecció forçada a una Espanya castellana, que la Constitució actual, mal acceptada per molts de nosaltres, ens obliga a mantenir.

Com totes les persones, jo tinc la meva memòria particular de l’opressió espanyola que m’ha tocat viure. En el record hi ha els anys d’adolescència i joventut en els que se’m prohibia el català i se m’obligava a estudiar en castellà. Uns cartells que penjaven de les parets de la universitat  em comminaven a parlar “la lengua del Imperio”. I servo molts altres greuges, als que s’han anat sumant, ininterrompudament, les agressions que hem sofert com a catalans, víctimes d’una política uniformista, que voldria castellanitzar Catalunya.

La difícil relació d’Espanya i Catalunya és una qüestió política que eufemísticament es coneix com l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. A aquestes altures de la història jo no crec que tingui solució, a no ser que, aconseguida la independència, lliurement decidim anar plegats, cosa difícil si els espanyols no canvien molt. El meu horitzó és Europa i la meva esperança és que els estats poderosos moderns es vagin buidant de competències i desapareguin, i que siguin les petites nacions o regions originàries dels moderns estats les que s’ajuntin i constitueixin una Europa plural, respectuosa amb totes les cultures i totes les llengües.

En canvi sí afirmo que em sento pròxim dels pobles d’Espanya. Me’n sento de tota la gent en general, ja que diria que en cert sentit em considero ciutadà del món, atès que crec en la igualtat de tots els éssers humans. Però no hi ha cap mena de dubte que els andalusos, els castellans, els gallecs, els aragonesos…, tant per relació humana com per cultura, em són els més pròxis. Jo he viatjat molt per les terres d’Espanya, vaig fer la mili a Segòvia, llegeixo amb enorme plaer el Quixot i les poesies de Joan de la Creu, i m’encanta la llengua espanyola. I no cal dir que a Santa Coloma la relació amb els nouvinguts dels anys seixanta ha estat intensa i contínua, i ja formem un sol poble.

Qualsevol excusa és bona per superar fronteres i obrir-nos a altres cultures. L’amor a la meva petita terra i a la cultura catalana, que tant estimo, m’allunya de l’Espanya monolítica, però em predisposa, en canvi, a estimar tots els pobles i totes les cultures del món.

(*) Escrit a Forum-Grama núm. 71, maig de l’any 2003, en la secció Diàleg, en la que sota el títol “Catalans i espanyols” van escriure-hi David Godino (Les dues coses), Núria Parlon (Per una identitat de contrastos), Odei Antxustegi-Etxearte (Sempre m’he cregut catalana) i jo mateix (Molt català, poc espanyol).