Homenatge a la bandera

M’he retardat a l’hora de penjar la Semana però és que ha estat molt plena. A part que a l’esdeveniment amb més relleu ja li he dedicat molt d’espai. Em refereixo a la Via lliure de divendres, a la Meridiana, amb una acció preliminar a la plaça de la Vila, que també he ressenyat a Junts pel Sí (vegeu més avall). A aquest acte, per tant, no hi afegeixo res més, només un petit comentari de la cerimònia  paral·lela que es va fer al mati, amb tota la parafernàlia acostumada: la hissada de la bandera, l’ofrena floral de les entitats locals i, finalment, l’ofrena de les nostres autoritats. No cal dir que Fòrum-Grama no s’hi ha apuntat mai. Una persona amiga que feia cua per quan a la seva entitat li toqués fer l’ofrena estava d’acord amb mi que era una cerimònia amb molt poc sentit, i que havien demanat a l’Ajuntament per tres anys consecutius que se suprimís, si més no l’ofrena de les entitats. La meva pregunta va ser: i per què continueu assistint-hi?

Exposició homenatge a Jordi Estany

Jordi Estany, un dels fills de l’homenatjat, amb l’Albert Noguera, president del CEP

En Jordi Estany va morir inesperadament i fora de gemps. Darrerament el veia molt sovint. Ell anava al local dels Coloristes i jo al de Fòrum i si no tenia pressa, solia aturar-se a xerrar una estoneta. Parlàvem d’art, dels Coloristes, del butlletí del qual n’era responsable. I d’un somni que tenia, fer una pel·lícula de dibuixos de la que no m’arribà a ensenyar cap vinyeta. També el veia perquè s’encarregava de fer l’acudit del butlletí Puigcastellar del CEP, quan jo formava part de la redacció. Dimecres passat, al visitar l’exposició, em va sorprendre; jo li havia vist les caricatures i els acudits, però no les treballadíssimes estampes amb tinta xinesa. Quina paciència, quin detallisme, quin amor pel dibuix! Un dibuix primmirat, com era ell: atent, delicat, d’una finíssima cortesia!

 

Amigues malaltes

Mentre visc gairebé immers en un activisme que si badés em posaria frenètic pensar en unes amigues que estan malaltes, amb mals seriosos. D’una me’n recordo cada dia perquè va tenir la idea de regalar-me una estranya planta, em sembla que tropical, molt bonica, però que demana molta atenció. No vol gaire aigua però amb les calors que ha fet la polvoritzo sovint amb aigua fresqueta, penso que li agradarà. La planta em recorda l’amiga i pensant en una penso en les altres. I m’adono que a mesura que ens fem grans qui més, qui menys, tothom té una “si no fos”, que notenia quan era jove. La vida és així, complexa i fràgil. ¡Quin secret tan preciós saber-ho agafar amb sentit positiu, i assaborir tant com pugui les coses bones, en els moments bons!

Agenda  escolar

Sortint de la reunió amb la redacció del Butlletí de les parròquies, ja de nit, trobo l’amic Benito Marcos. M’atura, obre la cartera i treu un exemplar de l’agenda escolar d’aquest any que, com cada any, la dissenya ell. A casa la vaig estar repassant i m’agradà molt que estigui dedicada a William Shakespeare que, just el 2015, ha fet 450 anys de la seva mort. Quin encert fer que els nois i noies dels nostres centres escolars tot al llarg d’un any vagin a escola amb el  grandíssim escriptor anglès! Tan de bo s’aficionin a llegir, i s’enamorin de Shakespeare! És un dels meus autors preferits.

Lectura

I cal dir-ho: llegir és un goig molt gran. Un té poc temps,és cert. Però quan un llibre t’atrau no sé com te les empesques perquè sempre trobes una estoneta per llegir. Ara m’està passant amb el llibre d’Emmanuel Carrère, Limónov (Anagrama), com el mes passat em succeí amb el llibre dedicat a la historia de l’assassinat de Trotski. El llibre de Carrère em resulta apassionant, un viatge a la Rússia terrible d’Stalin i a l‘actual de Putin. I a través de la novel·lesca vida del protagonista, fas una immersió en els ambients desconcertants del món lumpen i de la societat més “alta” i inassequible. Us el recomano; gairebé 400 pàgines,  apassionants.