Demà molt d’hora marxo a Madrid amb l’Emiliana, la Maruja i l’Angélica: avui ha mort la nostra amiga Virtudes, l’esposa d’Andrés Castaño. Ja feia dies que esperàvem que d’un moment a un altre ens deixaria. De fet, no fa gaires setmanes que vam anar-la a veure per acomiadar-nos d’ella, i concretar, tal com era el seu desig, com faríem la celebració del seu comiat. D’això ja ens va parlar quan vam passar uns dies a Madrigal de la Vera.

Als qui la coneixíeu, què us puc dir que no sapigueu? Era una dona súper alegre. Oberta. I imprevisible. Ama de casa amb marit i fills, sempre tenia un moment per escapar-se, anar-se’n al poble –casa seva és a un quart d’hora lluny– i aturar-se a parlar amb una amiga, amb un conegut, amb un veí…

Un dia que érem sota el castanyer de davant de la casa i lloàvem el paratge, la tranquil·litat de la vida al camp en contacte amb la natura tot el dia, ella va dir “però no us penseu que la qualitat de la vida sigui només això. Jo encara prefereixo més ser amb la gent”. I va referir-se a la sort que tenim nosaltres, que vivim a Santa Coloma on ens resulta tan fàcil trobar la gent, sense necessitat de buscar-la, simplement sortir al carrer.

L’últim dia que vam ser amb ella a Madrid suposo que va fer un esforç gran per viure les hores que vam compartir. La Maruja, que ha estat amb ella fins ara diu que malgrat fer anys que van marxar de Santa Coloma ,la Santa Coloma que van viure –la parròquia del Fondo, les reunions de la comunitat, les activitats del centre Amics de Fondo i de l’Associació de Veïns, les manifestacions i les lluites del barri– ho guarden a dins del cor, com un tresor, que il·lumina els seus dies.

Sempre més he recordat que en vigílies d’anar-se’n a la seva terra extremenya la Virtudes em va dir que li havia de donar una cosa, com a record. Em vaig preguntar què voldria. I, alçant-se, va agafar un cartró que tenia penjat de la paret de la meva habitació, on havia pintat el rostre del Jesús de Roualt. Em va fer vergonya. “Això et vols endur”, era una còpia molt discreta, que no tenia cap valor. Mesos després, potser algun any i tot, els vaig anar a veure, em sembla que a Peraleda. I al mostrar-me l’habitació de matrimoni vaig veure que damunt del capçal del llit hi havia aquella pintura. ¿Pel valor pictòric?, evidentment, no! Aquella imatge li parlava del que havien viscut a Santa Coloma i suposo que mirant els ulls de Jesús retrobava el món que havia deixat, al tornar a la seva terra.

Deia que no volia morir. Pensava en l’Andrés, en els seus fills, en la seva petita néta, també en la casa, en la sierra de Gredos, en els amics… en la vida, que assaboria intensament. Sabent, però, que la mort s’acostava ho ha anat ordenant tot. Ens va dir que tenia fe en el més enllà. Però era tan vital, i estimava tan la vida, que li calia molta ajuda de Déu per poder suportar abandonar la d’aquí.

Potser un sentiment de no haver fet prou coses? Em va contar l’Emiliana que un dia li va confessar que li dolia haver fet poques coses, diguem “meritòries”. Es trobarà  amb Déu i què li portarà? O més precís: què ens deixa a nosaltres? L’Emiliana li va donar la resposta exacta: “¿Encara ens vols deixar una cosa més gran que l’alegria que infons a tothom que es troba amb tu?” La Virtudes, la dona del somriure constant, de la riallada entusiasta.

Des que m’han comunicat la seva mort penso en ella, i em sembla veure-la ja sense la creu de la malaltia. I abans que m’ho digui ella a mi (com solia fer sempre), ja li etzibo jo a ella: “Virtudes, qué pasó?” I afegeixo avançant-me també a ella: “De pendoneo, no?”

Doncs sí, Virtudes, nosaltres continuem en aquesta vall “vermella” (com la qualifica la canço que demà et dedicarem), i t’imaginarem més riallera que mai, corrent pel cel i voltada d’estels i d’angelets, potser burlant-te de nosaltres al veure que estem tristos. Però no et preocupis; seran només dos dies perquè de seguida sabrem veure’t on ets ara i ni que t’amaguis et sentirem molt a prop.