“Esa gente que tiene padres andaluces o abuelos extremeños tiene que sacar los dientes e ir a votar para echar a Mas y a Rajoy“. Rubí, 9 de setembre de 2015

Volia escriure tots els  dies però no ho faig perquè més d’un cop estaria temptat de respondre amb acritud els arguments fal·laços o el atacs carregats d’agror, de partits que es posicionen contra la independència. Visc un moment que m’omple de goig, amb la proesa extraordinària de la construcció d’un país nou, de dalt a baix, pensant en el demà.

La guerra bruta m’arriba a desanimar. En lloc de raonar, i centrar els debats en el que defensen les diferents opcions (i ara m’ho miro des dels que volem la independència, que sembla ser l’opció a batre), constato que en lloc de criticar el procés partint del que és, se’l critica a partir de supòsits que no són els dels independentistes. Poso un exemple d’una claredat contundent. Ve el Pablo Iglesias i en un míting, amb gestos exageradament dramàtics, carrega contra les candidatures secessionistes com si només pensessin en els catalans de tota la vida (!) i menystinguessin els fills o nets d’immigrants andalusos o extremenys… ¿Com pot dir això, que és una absoluta falsedat, quan Catalunya des de fa anys du una modèlica política d’integració social i cultural, amb un respecte molt gran a les identitats culturals d’origen forà, i amb voluntat de fer un sol poble?

Ho dic partint del meu mateix itinerari personal. Porto cinquanta anys vivint a Santa Coloma. Procedent de catalans “de tota la vida” (!) m’he submergit en el cinturó metropolità. Per què fer? Doncs, simplement, per contribuir que els que a Espanya no trobaven el futur, aquí el trobessin, i esdevinguessin colomencs, iguals als altres colomencs. I ho continuo fent amb persones i famílies que vénen encara de més lluny i, ara,  el que voldria és que els refugiats que demanen asil a Europa fossin rebuts i acceptats.

¿Per què en lloc de dialogar sobre coses com aquesta, d’escatir quines possibilitats hi ha d’aconseguir-ho, de reflexionar sobre si no seria millor intentar fer-ho conjuntament amb Madrid… es diu amb to dogmàtic i categòric que volem crear fronteres, que tapem la corrupció, que el president busca refundar (dissimuladament) Convergència, o que només es pensa en els catalans que es van manifestar a la Meridiana?

El que em sap més greu és que amb aquestes mentides massa catalans i catalanes als que la independència els afavoriria, en lloc de viure esperançats l’actual procés, tenen por i se’n desentenen. O, el que trobo més trist, que potser hi votaran en contra.

Il·lustració gràfica

Penjo a continuació unes fotos dels anys 60-70, testimoni gràfic de l’acollida que van tenir els immigrants a Santa Coloma, i del protagonisme que van adquirir en la vida ciutadana i en les lluites per la millora no només de la ciutat, sinó de Catalunya.

Biblioteca popular del barri, on s’ajudà els nens i nenes a fer els treballs escolars, que difícilment podien fer en les seves precàries vivendes; i s’oferí als joves i persones adultes  l’oportunitat de trobar llibres que els van ajudar a formar-se

Fundació de l’Assoc¡ació de Veïns, majoritàriament fornida de persones vingudes de fora de Catalunya.  Aquestes entitas, amb les parròquies, els centres socials i els grups polititzats van estar a l’origen del moviment popular, que va canviar la ciutat

Manifestació en contra de la urbanització d’uns terrenys que els veïns reclamaven com a parc. Sant jeroni de la Murtra perttany a Badalona però formen part del que avui és el parc metropolità de la Serra de Marina, que inclou uns quants municipis

Les comunitats parroquials de Santa Coloma, en una trobada a Sant Sebastià de Montmajor. Sobretaula festiva. Agenollats, laics, capellans i una religiosa. El prmer de la dreta és el capellà de les Oliveres, Lluís Hernández Alcàcer, fill de pare murcià i mare valenciana; el 1979 va ser elegit alcalde, per  la llista del PSUC

TESTIMONI

Agustina Rico: “Fueron fundamentales las personas que hicieron de puente entre el centro y los barrios”. Estert d’un raport que l’Agustina va escriure i que va llegir en la trobada d’Antics joves del Fondo, als quaranta anys de la fundació de la parròquia del barri.

L’Agustina Rico, filla de pares salmantins (al centre) amb Andrea Davis, a la seva dreta, historiadora de Nova York, ara a Califòrnia,  i l’Odei Antxustegi-Etxearte, periodista, filla de pare basc

“Entre el pueblo de Santa Coloma y los barrios había una distancia física corta y una brecha social ancha. Eran dos mundos, íbamos a Santa Coloma; Santa Coloma no tenía nada a qué venir al barrio. Los colomenses se sintieron invadidos, descolocados; su pueblo, despersonalizado. Hay personas que nunca han podido superar la desaparición del pueblo de sus mayores tragado por la oleada suburbial. Urbanismo aparte, el inmigrante no sabía nada de Catalunya, de su lengua, de sus costumbres, de sus problemas. Aunque con excepciones, como en toda regla, el recelo y la desconfianza eran comunes por los dos lados. Con el tiempo y la toma de conciencia política, no pocos de aquellos inmigrantes habían de luchar por mejoras que, más allá de su barrio, se extendían a toda la población (ambulatorio, Can Zam, carretera de los cuarteles, metro y autobuses, etc.) y también por las libertades políticas que incluían los derechos históricos de Catalunya. Por el otro lado, algunos jóvenes inquietos de la Santa Coloma de siempre encontraron en el movimiento de los barrios una explosión de juventud y de ideas con los que se identificaron.

“La lucha vecinal, la revista Grama y el Plan Popular –proyectos que contaron con núcleos fundacionales en el Fondo-, no habrían existido ni se habrían desarrollado sin el trabajo codo a codo de los jóvenes más sensibilizados y emprendedores de todos los puntos de la población. Para ello fueron fundamentales las personas que hicieron de puente entre el centro y los barrios como fue el caso del recordado Xavier Valls cuya personalidad singular le hizo jugar un papel clave de enlace entre el pueblo y las barriadas”.