Cardet

Avui faig una petita escapada com durant la setmana de vacances–  per visitar el pobles més de l’inici de la vall de Boí. També són els més pobres, tant en el desenvolupament urbanístic com en l’atenció turística, que es concentra en la capital del municipi, Barruera, on hi ha les botigues i les dependències administratives, i, des del punt de vista arquitectònic, en la capçalera, on es troben les cèlebres esglésies de Taüll, d’Erill la Vall, de Boí i de Durrro, més l’atractiva ermita de Sant Quirc.  A Cardet anys enrere una veïna em va dir que tothom (tothom eren unes dues o tres famílies) havia marxat. Ara s’han remodelat algunes cases. L’església és petita però jo li trobo l’encant de l’autenticitat, la seva humilitat i la situació, com si tanqués el poblet, abocat al riu que passa força mes avall. Just per salvar el marge i poder assentar els fonaments, van haver de fer un absis desproporcionadament alt.

 Cóll

Cóll és un altra cosa. Més gran. En un marge més planer. Però tampoc frueix dels avantatges que el turisme ha dut a la vall. Així que t’hi acostes, superat l’últim revolt que fa la carretera descobreixes l’església parroquial. Un edifici harmònic, de pedra molt bonica, amb unes formes molt ben conjuntades i en un paisatge molt esplèndid. Adossat a l’església hi ha el cementi on, com passa en aquests pobles, la gent sol ser enterrada a terra.El campanar és massísi i robuts. I el verd, i el cel, pertot. Ara, quan entres al poble que es trob deu minuts més munt et xoca topar-te amb l’ermita en estat força degradat. El poble tampoc sembla gaire restaurat. Hi ha, això sí, cases adaptades per a segona residència i en alguna probablement hi viu tot l’any alguna família. Que diferent aquesta vall avui, dels anys en que era superpoblada de veïns a l’espera de baixar cap a migdia i repoblar els terrenys de la Catalunya vella!