Bones sensacions

El problema dels refugiats ha marcat tota la setmana. La foto del nen mort a la platja ha commogut el món sencer i ja moltes s¡han ofert per acollir un refugiat, cosa que contrasta amb la inhumana reacció del govern hongarès. L setmana passada les paraules d’Angela Merkel van obrir una escletxa d’esperança, i aquests dies, la rebuda humanitària dels governs alemany i austríac i, sobre tot de la població, m’han omplert de goig. També la crida del papa Francesc , que ha demanat a les parròquies, als monestirs, als convents que cada una d’aquestes entitats aculli un refugiat. A Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i d’altres llocs, com també el govern, es mouen per veure com s’acull als refugiats. És el bon cor, i suposo que el record del malament que el govern francès va rebre els milers d’espanyols i catalans que fugien després de la victòria de l’exèrcit franquista. Tant de bo les morts que converteixen el nostre mar (Marenostrum) en un cementiri despertin l’ànima humanitària i cristiana de la vella Europa.

L’exili espanyol acabada la guerra l’any 1939, camí de França 

Festa Major

Dues imatges de la Festa Major, a la plaça del Rellotge del Fondo

És ben cert el que diu cantant Jimmy Fontana, “il mondo gira”, el món dóna voltes “come sempre, con la gioia e col dolore”. La vida fa els seu curs. I amb el setembre ha arribat la Festa Major. La veritat és que l’he viscut poc. Està agafant un aire que trobo massa sorollós i multitudinari. Magrada veure la ciutat al carrer, però més aviat passejant. Això de les tapes té un èxit indescriptible. I les músiques estripades i cridaneres també. Suposo que són maneres fàcils de moure especialment el jovent. Però  a mi m’agradaria que tingués un format més semblant a la festa de Vilafranca en la que sembla que també la visqui tothom però com un cosa seva. Al Fòrum vam organitzar un debat sobre la Festa Major. Vam fer arribar a l’Ajuntament el resum de les intervencions. Segur que es difícil trobar les idees, els actes i les vivències que al mateix temps que expressen l’ànima del poble, l’enriqueixen. Potser a la nostra ciutat li falta un pensament sobre què és  què vol ser,. I que trobi uns eslògans  adequats i la “marca” distintiva. En l’esmentat debat la meva proposta era servir-nos de laa riquesa potencial de la multiculturalitat de la població colomenca per fer una festa major olt catalana i molt pròpia, pel fet de ser molt multicultural.

100 anys de l’Església Major

La parròquia Major ha complert els 100 anys de vida. Un 5 de setembre de cent anys enrere s’inaugurava el nou temple, després de tres anys de la col·locació de la primera pedra. Un gran edifici, un monument prestigiós que dóna caràcter a la nostra població. Qui hi estigui interessat que compri el llibre promogut pel  rector mossèn Salvador Bacardit i amb textos de Magda Clavell, Joan López Berruezo, Albert Noguera, Jordi Olivés i Agustina Rico. Són gairebé tres-centes pàgines i una gran quantitat de fotografies que expliquen  la història, l’edifici i les activitats de la parròquia. La presentació va ser un dels actes principals de les  activitats del centenari. Com la missa solemne, que presidí l’abat de Montserrat, l’acte central de la commemoració de la fundació del temple. Els dos van omplir l’espaiosa nau de l’església, que, com va subratllar l’abat Josep M. Soler, són el cor viu de l’església de pedra. Complementant aquests actes de caràcter immaterial (que diria la UNESCO) queda la magnífica exposició que s’ha muntat en l’altre edifici emblemàtic de Santa Coloma, la Torre Balldovina: una exposició excel·lent que, contràriament amb el que sol passar, el ric material exposat no oculta la feblesa documental de que solen patir, sinó que l’expliquen i subratllen eficaçment.

Dues petites joies

Petites per la seva envergadura. Però de gran qualitat: una, l’exposoció de fotos de Joan Guerrero que podeu veure en una de les capelles laterals de la parròquia Major, l’altra, el poema que Jordi Valls va recitar en l’acte organitzat al parc del Pins (Raval), durant la celebració de l’acte organitzat per l’ANC. De l’exposició de Joan Guerrero destaco que no és un treball il·lustratiu del centenari de l’església (com jo havia suposat que seria) sinó una obra absolutament poètica i creativa, en la que l’esperit que li coneixem en l’obra en blanc i negre apareix sempre. És, sens dubte, un treball difícil: que el color no et distregui i embruti el missatge. Respecte del poema de Jordi Valls dir que és un crit, un homenatge als poetes del barcelonès,  representats, sobretot, pel nostre Màrius Sampere i el badaloní Joan Argenté, que ha mort pocs dies enrere. La lluita per l pervivència de la llengua catalana, tema que era el fons de la sessió del parc dels Pins.

Un poble dret

Perquè no vull deixar de ser
per ser-ho tot i ser un més
i no l’intent de raure al món
indiferent vull que la gent
bategui fort que no es pot res
contra un ferm cor que vol voler
digue’m si és ver no sols l’enyor
del mar batent amb peixos d’or
al tast del vent xal·loc vigent
lligat al verb del cant urgent.
Perquè no vull deixar de ser
la mà del foc carbó roent
la flor dels mots units com rocs
i els dits trenats en un sol rem
ningú no vol deixar de ser
per ser-ho tot un poble dret
seguint l’estel camí del som.

Via lliure a la cultura i a l’educació

L’acte, dedicat a la llengua, a la cultura i a l’educació era un avenç de perquè volem la independència, i es va fer a Santa Coloma per una raó de justícia: ser, Santa Coloma, el lloc on va començar a aplicar-se la immersió lingüística. Per l’escenari van passar diferents personalitats del mon de la cultura i l’educació, que acabà amb l’al·locució de Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Respecte de la immersió lingüística va subratllar la importància que ha tingut per aconseguir que aquí no s’hagin constituït dues poblacions dividides i separades per la llengua. Jordi Sánchez va remarcar amb contundència que el català és i serà la llengua de tothom i, que com a poble culte i obert,  a Catalunya la gent coneixerà com a seves el castellà i una tercera llengua.  Vaig constatar que els assistents estaven molt animats. Un veí del barri em va dir que ja era hora que actes importants es facin al Raval. En acabar, abans de cantar els Segadors, es va dir que ja no toca reclamar el dret a decidir sinó apostar per la creació de la República Catalana.