Crec que de mica en mica bastantes persones espanyoles s’adonen que el problema amb Catalunya no és que els catalans no ens sentim còmodes o que reclamem més diners, sinó de “ser”. “Abans morir que deixar de ser catalans” clamaven els barcelonins que l’11 de setembre de 1714 van resistir fins al darrer moment, en una lluita horrorosament desigual contra l’exèrcit franco-espanyol, fins al punt que el cap del pobre exèrcit català, el castellà Antonio Villarroel en un primer moment de desesperació va abandonar el camp de batalla perquè resistir, va dir, era dur la gent al suïcidi. Al cap i a la fi l’amor al país sempre du a jugar-s’ho tot en una carta. Fidel Castro –els revolucionaris cubans–ho expressaven amb el crit “Victoria o muerte”.

Aquí rau, em sembla a mi, la raó profunda que fa que molts catalans de fet s’oposin a la independència, la major part d’ells amb preocupació i dolor, i els més polititzats sovint amb irritació. És un problema que toca els fonaments íntims de la persona. He percebutque el pateixen moltes de les persones vingudes de fora, o fills d’aquestes famílies, que van arribar a Catalunya com si fos una regió més d’Espanya, on van descobrir uns trets diferents, entre d’altres la llengua, que el ministre aperturista de Franco, el demòcrata avant la lettre Ruiz Jiménez va batejar de “peculiaridades” que calia respectar. Aquests nouvinguts aquí es van trobar a gust, van obrir-se camí i amb ells Catalunya ha prosperat no solament en l’aspecte econòmic sinó també en el social i el polític. Els nouvinguts s’han sentit catalans –els altres catalans de Paco Candel– sense, però, deixar de sentir-se  espanyols.

Ha estat ara, amb el ressorgiment del procés independentista, que descobreixen amb dolor qüestionada la doble vessant de la seva identitat, i com encarats al dilema d’escollir-ne una. Se’ls fa dolorós, com tot els que toca els sentiments. Per al poble senzill és un problema afectiu, tot i que hi ha partits que l’amplifiquen fent veure que l’independentisme els farà estrangers, i oposant a aquest objectiu l’atenció als problemes econòmics i socials, com si la independència no es vol per tenir les mans lliure per resoldre’ls de manera justa.

Per què, si estimen el poble i Catalunya, no ajuden la gent a separar el problema de Catalunya del problema personal? El mateix Felipe González acaba de reconèixer, després de la desgraciada i insultant carta que va escriure dies enrere, que a Catalunya no se l’ha reconeguda com la nació que és, i ara defensa un canvi profund de la Constitució, per tal de fer l’Espanya federal. Però com es pot parlar de federació si un dels països que n’haurien de formar part no és lliure?

El problema personal cadascú ha de veure com el resol, si tria tenir una nacionalitat o les dues, sabent que a Europa les nacionalitats no creen barreres sinó que tots som ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea.  El que en tot cas no trobo no clarivident ni generós és que perquè un no resol els seus dubtes perjudiqui amb el seu vot negatiu l’aspiració de Catalunya de ser una nació lliure, com els altres estats d’Europa.

TESTIMONIS

Felipe González

• Enric Juliana entrevista a La Vanguardia d’avui a Felipe González, que lamenta -diu- que la seva carta als catalans apareguda al El País dies enrere va ser mal interpretada. N’extrec l’afirmació que fa sobre la nació catalana.
• Hay diversas propuestas para el pacto. Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, antiguo ponente constitucional, propone, por ejemplo, aprobar una nueva disposición adicional de la Constitución que reconozca a Catalunya como realidad nacional. ¿Estaría usted de acuerdo en que la Constitución española reconociese a Catalunya como nación?

  – Absolutamente, sí. No tengo ningún problema en reconocer la identidad catalana y en que se garantice constitucionalmente que no va a haber ningún extraviado que intente alterar ese reconocimiento. La cuestión de la identidad fundamentalmente está ligada a la lengua y a la cultura. Eso es inexorable.

Papa Francesc

Frases extretes dels seus discursos en el seu viatge a Sudamèrica

1. “Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen transitar en pau la seva marxa vers la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i les seves tradicions religioses siguin respectats”.
2. “Cap poder fàctic o constituït té dret a privar als països del ple exercici de la seva sobirania”
3. “El futur de la humanitat no està solament en mans dels grans dirigents, les grans potències i les elits. Està fonamentalment en mans dels pobles”.
4. “La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home sinó també en els drets dels pobles, particularment del dret a la independència”.
5. “Diguem no a les velles i noves formes de colonialisme. Diguem sí a la trobada entre pobles i cultures”.
6. “Un poble que oblida el seu passat, la seva història, les seves arrels, no té futur. És un poble sec”.
7. “És un exercici interessant que tota perspectiva que neix de les conviccions d’una opció partidària o ideològica es decanti per l’amor a la pàtria, per l’amor al poble”.