Ho escric en llatí perquè fa més patxoca. O perquè adonant-nos que és un axioma clàssic en percebem més  fàcilment la seva evidència. La frase completa és “Primum esse quam operari”, que vol dir que per obrar o fer qualsevol cosa es requereix que primer siguem o existim. Que és el que afirmem quan diem que per dur a terme tots els programes de millora i de benestar que pensem per Catalunya,  necessitem ser lliures.

Ho penso quan llegeixo que hi ha persones i partits que sembla que oposin els guanys desitjats, a la independència. Si es vol la independència és per tenir la llibertat suficient, els diners i les eines per poder decidir què fer i, alhora, per comptar amb els mitjans per dur a terme els objectius que ens fixem.

Hi ha qui diu que federant-nos amb Espanya ho aconseguirem millor, i abans, i amb menys costos. Segurament és veritat. La federació dels pobles ibèrics va ser el somni dels grans polítics catalanistes del segle passat! Basti citar Prat de la Riba i, en un ordre que m’és pròxim, recordo el meu pare. Però la pregunta és: per federar-nos en un pla d’igualtat amb la poderosa Espanya ¿primer no hem de ser lliures per poder establir unes bases aprovades per ambdues bandes, d’igual a igual? El mateix cal dir respecte d’anteposar el model de la futura nació a la independència. Sento dir: “¡Una república d’esquerres!” (Com es podria demanar una república de dretes). Aquestes reclamacions fa anys i panys que els partits les estant exigint, sense èxit. Sense el poder es poden fer discursos, arengues i crítiques usque ad infinitum, però la realitat no canvia.

Dir “junts pel sí” vol dir només això: junts per obrir la porta.