Temps per pensar

Aquesta setmana per mi ha estat molt estranya. Acabada l’estada a Boí tenia la intenció de retirar-me a un lloc com ara Vallbona de les Monges, o a un poble petit, d’una vall perduda, tranquil·la, sense turisme, per poder descansar i pensar. Som a punt de començar el curs 2015-2016, que se’m presenta força actiu. Hem d’acabar de construir el Fòrum i posar en marxa el projecte d’Amics del Fondo, l’associació i el programa d’actes de cara al barri. I per damunt d’aquestes coses locals, el procés cap a la independència de Catalunya. Però no he pogut marxar perquè entremig l’amiga extremenya que està malalta s’ha agreujat i l’altra amiga de Múrcia que  ha vingut  a passar uns dies a Catalunya s’ha posat malalta, ha estat a l’hospital i dilluns ja marxà, sense que ens hàgim pogut trobar. M’agrada tenir l’agenda plena però cada dia tinc més necessitat de temps lliure, d’hores per llegir i escriure i d’estones de soledat i silenci; de comunió no sé si dir amb la natura, o amb el temps, o amb mi. Ara que estic ja en el capvespre.

El drama dels emigrants

No cal dir que el problema dels emigrants, de la gent que fuig de la guerra i dels bombardejos, dels crims i de tants atemptats terroristes, o perquè busquen un demà tranquil, és un drama que m’entristeix i em revolta. La policia els pega, els gaseja, els rep amb pilotes de goma. Sé que acollir tanta gent, i de cop, és un problema. Un dia d’aquests la tele va dir que a Grècia van arribar 10.000 refugiats. I és cert que quan un vaixell va sobrecarregat s’enfonsa. Però nosaltres que superem tantes fronteres, ¿no som capaços de trobar una solució humana, ni que sigui provisionalment, mentre s’estudia com posar remei en els països d’on vénen? Fer fora els governants despòtics, perseguir la màfia que se n’aprofita i ajudar les nacions subdesenvolupades a viure de la seva riquesa.

Les vacunes

Louis Pasteur, fet un experiment

Un altre tema és el de les vacunes. He escoltat el conseller de Sanitat demanant que els metges que s’oposen a vacunar i que fan campanya en contra siguin castigats. Per un altre costat he llegit que la monja Teresa Forcades demana poder intervenir en un debat sobre el tema. Mentre estem en aquestes discussions que em costa d’entendre, afortunadament no passen gaires dies sense que ens assabentem dels extraordinaris avenços de la medicina, amb un important protagonisme dels hospitals catalans. Sobre les vacunes s’objecta que darrere hi ha el negoci de les grans empreses farmacològiques. Deu ser cert; però en una societat marcada pel consumisme, què s’escapa del diner? El menjar i l’aigua es paguen, també la ciència i els llibres, les obres d’art, l’esport, la dançaÉs la societat de consum, el que ens hem de carregar…!

El fanatisme és dolent

Fotografía original: En 1920, frente al Bolshoi de Moscú, Lenin arenga a los soldados que van a combatir contra Polonia. Trotsky está a su lado. En la fotografía trucada hecha a partir de esta, tras la caída en desgracia de Trotsky, su figura se eliminaría de las fotografías

M’assabento que aquest mes ha fet 50 anys de l’assassinat de Trotski, ordenat per Stalin. Un articulista comentava al diari, uns dies enrere, el fet que fos un català la persona que dugués a terme un crim tan horrible. I recordava que  també va ser un català (un tal Morral) qui llançà la bomba contra el rei Alfons XII. Dies enrere ja vaig comentar que havia llegit l’embullat però apassionant llibre d’Eduard Puigventós, Ramon Mercader, l’home del piolet, i ressaltava que allò que per molts és un crim, pels comunistes de l’entorn de Stalin va ser un acte heroic al servei de la pàtria, fins alpunt que Ramon Mercader va ser distingit amb la medalla d’Or, de Lenin, la màxima condecoració de l’estat soviètic. La meva reflexió és que tots els fanatismes sempre són assassins perquè qui creu tenir la veritat se sent obligat a “matar” la mentida. Qui diu “matar”, en una democràcia podria parlar de desqualificar, d’expulsar, de titllar d’heretge i proscrit, a qui dissenteix. Només els àngels –si existissin– podrien parlar de veritats totals! La veritat és com el sol: pur i incandescent en el seu origen, però a l’arribar a la terra els objectes que toca omplen la terra d’ombres.

DNI de l’estat català

Em fa gràcia això del DNI català. Al diari s’anuncia la seva creació i es convida la gent a demanar-lo. Jo ja m’hi he apuntat, com també m’he inscrit en la llista figurativament electoral de Junts pel sí. Cap als cent mil  candidats en la llista, en la que ja n’hi 40.000. Mai no s’havia presentat una llista amb tants participants. Per descomptat, sé que el DNI no té cap valor oficial. Ni aquest engrossiment descomunal de la llista electoral. Però té el valor moral de la il·lusió i de ser un testimoni de l’acceptació que té de part de la gent. És un joc que penso que un dia molt probablement serà una realitat, el dia que quan hagi d’omplir un qüestionari quan viatjo, a la pregunta sobre el meu país pugui escriure “Catalunya”, sense temor a cal represàlia.

Començo la campanya pel SÍ

Una última nota, dedicada al procés independentista. Queden ja molt pocs dies per les eleccions i prenc el compromís d’escriure cada dia un paràgraf, al meu blog (que a més anunciaré al web del Fòrum i a facebook) sobre la independència. Ho escriuré en primer lloc per a mi: será un exerci semblant al res del rosari, un camí fet d’una pila de denes, contemplant les diferents estacions del procés, que poden ser també de dolor, de goig i de glòria. Escriuré pensant també en els amics i amigues (fins per aquells que no conec, que es relacionen amb mi en l’anonimat d’internet), per fer el camí amb ells (els ja convençuts) i animar a fer-ho als qui dubten. A part d’això, miraré de prendre part en els actes que es vagin organitzant perquè la candidatura de Junts pel Si guanyi per una rotunda majoria absoluta. Anticipadament, i en vigílies de la concentració a la Meridiana, començo la campanya pel Sí. No cal que us digui que m’agradaria rebre els vostres comentaris i opinions.