Penjo una segona sèrie de fotos, ara de l’excursió a Aigües Tortes. Un taxi ens hi va portar des de Boí. Ara els cotxes particulars no hi poden entrar, cosa que està bé perquè així el parc es preserva millor. I cal dir-ho: el parc està molt ben cuidat.  Afegeixo només un breu comentari perquè les poques fotografies que penjo al blog parlen per elles mateixes de la bellesa del parc.

Subratllo l’harmoniaa del paisatge, amb els elements naturals tan ben conjuntats: el cel, les muntanyes –amb tants cims- el bosc, la roca, l’aigua, els camins. I hi afegeixo la gent. Fan bonic les persones amb la nota viva i cridanera dels colors dels vestits.

A part que avançant decididament aporten al paisatge un nota dinàmica, que dialoga amb el ritme de la natura. Nosaltres, xini-xano i com qui no hi pensa, vam arribar al refugi i després, encara, a l’estany Llong, que és el final apoteòsic d’una passejada sublim. En acostar-nos al refugi el cel es tapà; un núvol perdut, que va deixar uns petites gotes i per una estona amagà el sol. Llavors, l’aigua de l’Estany era de color de plom. Però quan el sol va tornar a lluir l’estany va brillar amb un blau preciós. Asseguts al marge vam dinar, i vam estar una bona estona reposant i assaborint tanta bellesa.

Una anècdota esperpèntica

L’excursió a Aigüest Tortes l’he fet bastantes vegades. Però sempre he recordat la de l’any 1962 amb el meu germà Narcís i el meu company capellà Manel Folch. Érem joves i vam caminar molt. Dúiem una tenda de campanya d’aquelles antigues de tela gruixuda, que pesava molt. I, caminant sempre, vam acostar-nos a la vall de Sant Nicolau, vam seguir-lo fins arribar al refugi del llac Llong i pel portarró d’Espot (una dura i llarga ascensió) vam passar a l’altra vall, per anar al llac de Sant Maurici, des d’on vam baixar fins a la Guigueta.

Recordo aquesta excursió per l’anècdota entre curiosa i esperpèntica que vam viure la primera nit. Quan enfocàvem la vall de Sant Nicolau, ens va caure al damunt una pluja sensacional, que no semblava que volgués afluixar. S’estava fent de nit. Davant nostra, un xic enlairada en la falda de la muntanya, teníem la casa que l’ENHER va fer per als seus directius, i que havia estrenat el general Franco quan va venir per inaugurar no sé quin pantà.

El primer que se’ns va ocórrer va ser anar al casalici i demanar aixopluc. La minyona  que obrí la porta va anar a avisar el senyor. Un home castellà, educat i atent, que ens va dur al garaig perquè passéssim la nit. Encara no havíem aclucat els ulls que aparegué una minyona, que ens va dir que la seguíssim, els amos ja dormien i podíem passar la nit a les golfes, on es trobaven les cambres del servei. Que dormíssim tranquils, l’endemà ens avisarien perquè tornéssim al garaig, abans que els senyors es llevessin. L’endemà, quan ja dúiem una estona al sòtan i ens preparàvem per marxar aparegué el senyor amb dos fills seus petits i, assenyalant-nos, els digué pomposament: “Ved, hijos mios, el ejemplo que os dan esos senyores. Son sacerdotes y no han tenido ningún reparo en dormir en el suelo”. No cal dir que vam marxar escorreguts, addmirats de la lliçó no de l’enginyer, sinó de les
minyones.

Quan ja érem al cor del Parc d’Aigües Tortes vam veure arribar dos jeeps; el senyor del casalici, la seva senyora, els nens i el
servei, amb tot de paquets per passar el dia al parc. Ens vam eclipsar i vam anar a la capelleta que hi havia en un planell i jo vaig celebrar la missa. Alguns excursionistes, veient-ho, s’hi van ajuntar. I quina no fou la meva sorpresa quan vaig veure venir l’enginyer amb la família i el servei! Una escena que podria figurar en el film La escopeta nacional. I per recrear-m’hi, avui els hauria saludat ja “com a ministre del Senyor” i hauríem acabat dinant amb ells en lloc preferent, i amb les minyones, elles segurament uns metres apartades!