L’agost ja és aquí

Acaba la setmana amb un diumenge esplèndid. Les pluges d’ahir i d’abans d’ahir en molts llocs de Catalunya han fet que la temperatura baixi, sobretot a primera hora del matí, que és quan he sortit a caminar. El sol ja havia entrat en els carrers, deserts. M’he arribat al riu i les persones que hi havien acudit eren poques. Algun ciclista, un corredor, un matrimoni que treien el gos a passejar. I quin dia tan bonic! La llum arribava a lloms del ventet del nord, amarat de la frescor de la llunyanes muntanyes. Arrenglerats a un costat del riu, he comptat fins a dotze o tretze ànecs de coll verd adults. Deuen ser els mateixos que unes setmanes enrere es veien seguint la mare i fugir a amagar-se en la malesa riberenca. El temps –un punt melangiós—em duia a pensar en la mort del Lluís i, de retop, a reflexionar en el sentit de la vida, un tema en mi recurrent. Què queda, de tot plegat..? I que de pressa que passa, la vida! Com els ànecs davant del riu, jo contemplo la vida que fuig: sabent, però, que jo formo part del cabdal del riu, que va cap a mar.

El record del Lluís

En la foto,en primer terme, Enric Grifo i Joan Moran; al fon,s Lluís hernández i JPS

Em costa fer coincidir el Lluís Hernández amb qui he conviscut gairebé cinquanta anys amb el Lluís que ha mort. La frontera que separa les dues imatges és com el fil de la carena, que uneix (i alhora distancia) les seves dues vessants. Una, l’obagosa ­–poso per cas obscura i misteriosa– i l’altra, la solana, riallera i plena de llum. Ara el Lluís, amic i company, ja queda lluny en un vessant evanescent, com el record, el Lluís real desapareix. Per això, per il·lustrar aquest apunt trio una foto que de manera tramposa trastoca la realitat. Tots junts per efectes del joc òptic que fa el mirall. A més laa foto m’agrada perquè correspon a un dels darrers dinars que fèiem cada primer dimarts de mes. Als començaments anàvem a llocs diferents, a la Conreria, a Martorelles, a Barcelona, a la casa Tomás en deixar l’autopista. Després ens va ser més còmode trobar-nos aquí, a casa Pepe, a l’Isalba… fins que vam avarar en el restaurant Cantó. Em miro la sèrie de fotos i ens veig cada cop més grans! Uns dinars als que el Lluís i jo no hi hem faltat mai, el Moran ha vingut quasi sempre i l’Antonijoan amb força fidelitat. I penso en el fil de l’amistat que sostenia aquestes trobades i que, un cop trencat, fa que el darrer sigui l’ultim. A no ser que en lloc d’un mirall ens aplegui el record.

Incendi

La setmana va començar amb el foc que ha cremat moltes hectàrees de bosc i de conreus al Bages i a l’Anoia. La calorassa –que sembla que persistirà la pròxima setmana—ja feia témer-ho. Una xispa de no res amb la sequera i el vent de seguida estenen l’incendi. Una cosa a valorar és la ràpida i eficaç resposta dels bombers, els professionals i els voluntaris. Han evitat que es propagués més (i que toqués Montserrat!), i que afectessin les poblacions. L’espectacle del foc és impressionant. La seva força devastadora. La por que infon en les persones que veuen perillar la casa, els llocs de treball, la collita, els animals. Una altra metàfora del que és la vida: el fruit d’anys de treball pot desaparèixer en un instant!

Jane Godall, Premi Internacional de Catalunya

Aquests dies dues notícies absolutament contraposades han arribat juntes. Una, que la primatòloga Jane Godall ha estaat guardonada amb el Premi Internacinal de Catalunya per la llarga vida entregada a l’estudi dels ximpanzés i dels animals en llibertat, i a la feina divulgadora a favor dels animals que ara du a terme per tot el món, ara que ja s’ha jubilat. L’altra notícia és el revers de la moneda: el lleó Cecil, el més gros, el més emblemàtic i més estimat de la reserva Hwange de Zimbàbue, ha estat abatut per un membre de l’Associació de Caçadors i Guia Professional de la reserva, per endur-se el cap de l’animal com a trofeu. Per fortuna la mentalitat de la població respecte dels animals va canviant. Creix l’amor als animals i ja són molts els països que fan lleis per protegir-los, i evitar que se’ls torturi o se’ls denigri, ccm passa  en les curses de braus, en les baralles de galls, amb els correbous i els números dels circs amb animals salvatges… Matar, o maltractar per al divertiment de la gent i l’afany de lucre degrada les persones i les societats que ho fan. En canvi és d’admirar el d’admirar la mena de culte que determinats pobles aborígens reten als animals, dels que s’alimenten. Al caçar-los els agraeixen que enriqueixen la vida del poblat amb la seva vida i amb atributs dequè estan dotats, celebrant, d’aquesta manera, la comunió amb la natura, pròpia d’uns pobles que depenen en tot de la natura circumdant.

L’home del piolet

Ramon Mercader de jove i més gran

Al cap de vint dies, arrancant minuts de l’espessa agenda, he acabat la lectura del llibre de 600 pàgines i lletra petita, L’home del piolet. Biografia de l’assassí de Trotski, d’Eduard Puigventós López. Un llibre dur, que a estones es llegeix com una novel·la i sempre i que t’atrapa perquè més enllà de la novel·lesca història del crim et permet descobrir l’horrorós món polític en qué Stalin va convertir el comunisme a la Unió Soviètica. El llibre es construeix seguint la vida del català Ramon Mercader, que es va fer cèlebre perquè va ser l’assassí de Trostski, i per la manera com ho va fer: conquistant una noia que tenia relació amb el polític, enemic declarat de Stalin, va poder entrar en la casa-fortalesa, vigilada per una trentena de guardians, on vivia el revolucionari rus, que matà clavant-li al cap el pic d’un piolet. Confessava l’assassí que Trotski va fer un crit espantós, que recordaria tota la vida, i que abans de caure desplomat s’abraonà contra d’ell i l’abaté, impedint que fugís. De la resta no crec que la gent en sabés res més. Jo a l’assassí el tenia per un home boig i fanàtic, però llegint el llibre t’assabentes que era un militant comunista convençut, molt culte i admirador apassionat de Stalin. Rere la seva acció hi havia el poderosíssim estat soviètic que li prestà tot el suport humà, econòmic i material perquè Ramon Mercader pogués dur a terme l’assassinat. I el govern li concedí la medalla d’or de Lenin, la màxima distinció honorífica,  que li fou concedida com a heroi. Un cop installata rússia la vida i la deriva del país el va decebre, se sentia espiat i controlat per l’estat i no va cessar de moure’s fins aconseguir traslladar-se a viiure a Cuba, o va morir d’una estranya malaltia que molts van pensar que era perhaver estat enverinat per lestat, que tema que donés a conèixer la implicació del govern comunistaen l’assassinat de Trotsky. Un cop més concloc que el “fanatisme” ideològic –ni que sigui per un fi tan elevat com és l’alliberament de la classe obrera—acaba anant contra la gent que hom pretén salvar.

Torna el futbol

Passen coses molt excepcionals, en la vida de cadascú. Coses grans i coses petites. Ja ho diu la Bíblia que hi ha uns temps per a cada cosa, coses dolentes i també de bones, ni que siguin petites, suficients, de vegades per fer passables les adverses. En aquest sentit, he vist que l’únic moment que vaig veure somriure el Lluís, ja a les portes de la mort, va ser quan el seu germà li va parlar de l’Espanyol, de la crisi que està passant. “Si vas al camp”, li va dir “com que s’ho venen tot, encara podràs arreplegar alguna cosa”. [¿Una pilota de futbol, per jugar amb els angelets?, ves a saber!]. Doncs sí, un temps per a cada cosa i jo, la jornada que acaba amb un bon partit, el dia em sembla més rodó. Sempre tinc a la nevera una ampolla de xampany per mentre dura el joc.  I parlant de coses petites, una anècdotes: un dia d’aquests en entrar al pis vaig veure un cadellet de dragó que corri a amagar-se sota la nevera, així que em va veure. He estat dies atent per si descobria aquest hoste fonedís per agafar-lo i dur-lo al descampat. No l’he vist més. ¿Com haurà arribat al meu àtic? Quina complexitat, la del món i la vida: la setmana passada pensava en el viatge a Plutó, aquesta setmana penso molt en la mort del Lluís, i l’acabo entretingut veient el Barça, que ha perdut. Amb tot, vaig destapar l’ampolla de xampany i he brindat pel l’entrada al mes d’agost. Bones vacances!

Jassamí blau. A algun lloc en diuen gumblau