Agafo el llibre que Ferran Saro va escriure sobre Les Oliveres per rellegir la lluita veinl que transformà el barri, de la qual el jove Lluís Hernández va ser el principal impulsor. Ho faig una mica per refrescar les històries que ja sabia i una mica més, per reviure el record del Lluís. La portada, d’un roig viu amb una fotografia on surten, imponents, una colla de blocs de cases bessones, és la presentació impactant del barri. El llibre són 182 pàgines de text i deu anys d’història (1970 – 1980): l’etapa fundacional del barri. Segur que el Ferran va escriure el llibre impel·lit per la necessitat de servar la memòria d’uns anys decisius, i també per un sentiment de justícia . El poble vivia sota la dictadura franquista, privat de llibertat, sota un govern despòtic, que perseguia els demòcrates mentre protegia als especuladors.

Les Oliveres va néixer com un fruit torçat d’unes actuacions irregulars, en les que es van confabular els poders econòmics i polítics, d’aquí i de Madrid. En plena muntanya, penjades a la falda de forta pendent, van néixer els blocs de cases que van donar origen al nou barri colomenc. Les cases eren noves. Els habitants que les van ocupar també eren nous. I el problema  del barri –a Santa Coloma gens nou!-, va afectar tots els veïns per igual, i  tots els blocs. D’aquí que la reivindicació a favor d’unes condicions més humanes i més justes, i la subsegüent lluita, també fos una empresa comuna.

Saro explica aquesta lluita i les diferents facècies que es van viure. Un bon servei a la memòria històrica. Però a mi el que més m’atreu del llibre és la desfilada de molts dels homes i dones que van ser protagonistes d’aquesta història, començant per l’aleshores jove capellà que arribà al barri com a rector de la parròquia que s’havia de fundar. El llibre m’ha apropat els protagonistes i me’ls ha fet conèixer millor. He pogut reviure els anys que el Lluís va convertir el seu pis en “la parròquia”, decidit a no fer cap temple, tot i haver-hi un solar destinat a aquesta funció. Volia fer una comunitat que es donés a conèixer per la seva acció a favor dels veïns i del barri. Com a altres barris de la ciutat, van ser els veïns que van aconseguir millorar les condicions que els tocà viure.  Per això dic, i repeteixo, que els immigrants dels anys seixantes i setantes van protagonitzar l’epopeia més gran de la Catalunya moderna. Els nous catalans (com els va batejar Paco Candel), amb el seu treball van fer que també millorés Catalunya, com es pot constatar a les Oliveres.

El llibre es titula Les Oliveres. Sabor a barrio. Hauria pogut dir-se, sense cap exageració, “Les Oliveres, una lucha heroica”. Llàstima que l’edició s’hagi esgotat. Valdria la pena fer-ne una en pdf, perquè tothom hi tingués un fàcil accés.

El Lluís i la seva mare senyora Pilar amb gent de la comunitat