Mor José Sánchez

Tot just acabada la setmana, en Josep Lluís Sánchez Palacio em comunica que el seu pare, José Sánchez, va morir dissabte. El seu enterrament tindrà llog el dilluns dia20, a les 9,30 del matí. Serveixin les breus paraules que li dedico, i la fotografia on apareix amb la seva esposa Clara i els seus fills (en una de les moltes trobades que fèiem a Sant Jeroni de la Murtra), com un petit record i homenatge. José Sánchez, que em sembla recordar que havia treballat en una mina, era tot un senyor: per la seva figura i, sobretot, pel seu caràcter, pel seu seny moderat i per la seva empatia. Formava part del grup adult de revisió de vida amb altres “parroquians” que recordo amb molt afecte, com els Bardés-Badia i els Capsada-Bardés, que van formar part de la petita comunitat del Fondo i, tot i procedir de la religiositat popular, van saber conjuminar la religió amb una fe compromesa a favor de les persones, sobretot les més desfavorides, com era en general la condició dels aleshores immigrants del Fondo. Tot el meu agraïment i afecte!

Llista unitària

¡Quin tomb que ha donat el procés cap a la independència! Els dubtes, sobretot les baralles partidistes estaven desanimant la gent, i era un motiu d’alegria de Rajoy i dels seus. Jo me’n vaig cansar i vaig escriure l’article que podeu veure més avall, en aquest blog. Demanava que acabessin d’una vegada amb les disputes de la llista i que no miressin els interessos partidistes sinó que llegissin la voluntat del poble, ben palesa cada cop que es manifesta per la independència: tots junts, tots a la una amb els nostres polítics al davant, i rere d’un mateix objectiu, la llibertat de Catalunya. Després ja farem entre tots (en una democràcia tothom ha de ser protagonista), democràticament ja farem la república que volem: amb alegria! i pensant que ha de ser la casa de tothom. L’escrit el vaig penjar al meu blog. Va sortir també al web del Fòrum i a les pàgines de facebook i anava a enviar-lo al diari Punt-Avui, quan es va difondre la notícia que Artur Mas i Oriol Junqueres, a instàncies de la societat civil, havien arribat a l’acord d’una llista de gent independent, amb els polítics. ¡Quina alegria! Amb Raül Romeva de primer (que bé!), i “les dues nenes” (com les anomena Lluís Llach (que rebé), seguides d’Artur Mas i d’Oriol Junqueres (¡com havia de ser!). Qui dubta ara que la nau arribarà a Itaca?

Eleccions a Can Barça

No vaig poder seguir el debat dels qui optaven a la presidència del Barça perquè el cara a cara em cansà de seguida, i vaig tancar la televisió. Dels dos últims de la cua no n’esperava gran cosa, l’interès era veure com es desempallegava Laporta, amb qui en un principi simpatitzava; però em decebé des del primer moment: massa histriònic, i molt lleig l’atac que va fer contra Bartomeu qui, en canvi, va saber estar. No calia fer gran cosa per sortir vencedor perquè l’acompanyava l’èxit esportiu del primer equip de futbol i haver evitat les polèmiques, que tan de mal fan sempre . No m’ha estranyat que hagi guanyat per golejada. Crec que podem esperar uns quants anys més un Barça triomfant. ¡Qui ens ho havia de dir! només uns anys enrere. Mai ho agrairem prou als jugadors i a homes com Johan Cruiff i Pep Guardiola, per citar els més representatius!

Als límits de la nostra galàxia

L’aventura de la nau que ha arribat com qui diu a tocar de Plutó és una meravella. Nou anys viatjant, milions de quilòmetres fets a una velocitat supersònica (em sembla haver llegit que fa 15 quilòmetres en un segon), i amb una precisió mil·limètrica, guiada des d’una enorme distància. ¿Qui podrà dubtar de la capacitat de la ment humana, del seu poder, de la vastitud de coneixements i d’avenços de què ens forneix? Hi penso meravellat i miro els savis que ho menen i em dic que la seva intel·ligència un dia va estar amagada en el caparró de quan eren nens, i que amb la dedicació a la ciència i treballant molt, han arribat a aquests cims. Llavors em ve a la ment la reflexió que va fer Saint Exupéry quan en el mateix departament del tren transsiberià en el que viatjava veia una dona pobra que amamantava un preciós infant. Va pensar que el nen podria arribar a ser un gran artista o un savi insigne, però quan la mare deixés d’alletar-lo, la vida miserable en què creixeria li tancarien les portes cap aquest futur. I em ve encara un segon pensament: quin món tan bonic i tan feliç podríem fer si empréssim la intel·ligència per aconseguir-ho!

El MNAC, més ric

Llegeixo a La Vanguardia que el col·leccionista Antonio Gallardo Balart  ha donat al MNAC un important conjunt d’obres d’art gòtic i omànic . ha donat al museu la seva rica col·lecció en art gòtic, una aportació extraordinària al nostre principal museu d’art medieval, que ja era un dels primers del món. No tardaré gaire a anar-lo a veure. Mentrestant remarco el que he dit altres vegades, que és una sort immensa tenir Barcelona tan a la vora, amb la seva riquíssima oferta cultural. Ara que tenim el metro i un bon servei d’autobusos, tot ens queda aquí mateix. Les nostres revistes (en paper o digitals), començant pel full informatiu de l’Ajuntament,no se’n podrien fer ressò?

Sopar a la platja

La meva cunyada Mary Carmen va celebrar la seva festa onomàstica amb un soparet, en un xiringuito de la platja de Caldetes. Ho vaig viure amb molt de goig, un goig que experimento pel fet de reunir-me amb la família; els grans –els membres de la meva generació– els fills i els néts (els meus nebots i el renebots). I com que a Caldetes hi he viscut un pila d’anys, m’agrada anar-hi. Sopar trobo que té encant: sota el cobert d’un sostre massís aguantat per simples columnes, sense parets, estàs tota l’estona obert a cel, al mar, a l’olor de l’aigua salada i de la sorra, mentre que es va fent fosc, fins que gairebé sense adonar-te’n, la nit t’embolcalla i sents que la campana de llum que cau sobre teu et resguarda de la foscor. Hi ha persones que diuen que els amics els triem, mentre que tenim la família que ens toca, com si això li restés valor. En canvi jo trobo que és molt rica  per la varietat enriquidora que s’hi dóna per la barreja d’edats, la diferència de gustos i oficis, la presència del joves juntament amb els nens il’arribada de les persones sobrevingudes, arran dels aparellaments… El resultat és que cada família és un retaule amb una rica complexitat humana, en el que els que ho lliga tot és el fort sentiment de pertinença.

18 de juliol

L’any que ve en farà 80 de l’alçament nacional. La victòria franquista va ser la derrota de les esquerres, la desaparició de la República i l’acabament de la democràcia. Però una altra de les pernicioses conseqüències de la victòria de Franco va ser la derrota dels catalans. Franco lluitava contra la maçoneria, contra els jueus i contra els comunistes. Però potser encara amb més ràbia contra Catalunya. Quan la guerra va acabar jo tenia vuit anys. I vaig sentir molt de prop aquest odi. Van venir pel meu pare perquè era republicà i catalanista, ens van prohibir estudiar en català, van perseguir la cultura i els personatges més destacats van haver d’exiliar-se, mentre al col·legi ens inculcaven la definició joséantoniana de la “España unidad de destino en lo universal” ¿Comprendran els que no acaben d’entendre que amb la independència volem recuperar també la identitat del poble català?