“L’Africà”, de M.G. Le Clézio

Forestry House, Bamenda: la primera vivenda on va viure el pare del novel·lista, amb la seva esposa, quan va arribar a l’Àfrica

L’africà és una novel·la curta, poc més de cent pàgines, molt ben escrita, excel·lentment traduïda i d’una intensitat corprenedora. Ve a ser la biografia del pare, o no ben bé això, sinó la descoberta i recreació de la figura del pare de l’autor del llibre, que va viure separat d’ell, pràctiament tota la vida: ‘autor residia a Europa –a la “civilitzada” França– i el pare a l’Africa més autèntica i desconeguda. El pare era metge i dut d’un afany d’aventura i d’autenticitat va anar a exercir en una zona perduda entre el Camerun i Nigèria. L’únic europeu, amb una territori vastíssim, riu amunt i riu avall, quilòmetres i quilòmetres per atendre els habitants del l’extens territori, del qual era l’únic metge. Allí l’acompanyà la dona –de la que estava enamoradíssim– i els dos nens. Clézio recorda aquells anys d’infantesa on va conèixer la més absoluta llibertat. Davant de la cabanya on vivien s’estenia l’estepa inacabable, el camp de les seves aventures de nen, la lluita carnissada contra les afilades construccions dels tèrmits, i l’existència sadollada de natura: el sol, la calor, les tormentes, el silenci de la nit, ple de veus… Entremig vingué la Segona Gran Guerra, que separà el matrimoni per un temps que s’allargà molts anys, fins a la jubilació del pare. Quan el pare torna a França i es reuneix amb la família a Niça, és un home autoritari, “maniàtic”, desarborat, inadaptat. Els seus se’n fan una pèssima imatge. Els renya, els pega, és taciturn i rar. Un desconegut!, fins que el novel·lista viatja a l’Àfrica per recuperar la infància feliç i intentar descobrir l’autèntica figura del seu pare, i el perquè de la seva caiguda fins al punt que, al final, ni recordava que era metge.

No explico més coses, al cap i a la fi, l’important del llibre no és el fil de l’aventura, sinó la literatura. D’aventura amb prou feines n’hi ha, la novel·la en tot cas descriu l’aventura interior, l’enyor i l’intent de recuperar els records, les sensacions que l’autor va viure de nen a Ogoja, que tenyeixen de nostàlgia tota la novel·la; per la infantesa perduda, per l’Àfrica real i autèntica de la gent senzilla, i la natura exultant. No l’Àfrica dels colons, que troba ridículs i que abomina, i odia, igual que el seu pare, a qui “vint-i-dos anys a l’Àfrica li havien inspirat un odi profund envers el colonialisme sota totes les seves formes”.

Nostàlgia també del pare perdut i que, a mesura que en segueix la pista pel territori africà on va exercir de metge, se li fa gran, un home d’una peça, trencat per la guerra. Reporto unes frases que traspuen el sentiment serenament “tràgic” del llibre: “El 1968, mentre el meu pare i la meva mare miren com pugen sota les seves finestres, a Niça, les muntanyes d’escombraries deixades per la vaga general, Nigèria entra en la fase terminal d’un carnatge terrible, un dels grans genocidis dels segle, conegut amb el nom de guerra de Biafra”. Tornar a la “seva” Àfrica ja no serà possible. I, no obstant, “És a Àfrica on vull tornar sense parar, a la meva memòria de nen. A l’origen dels meus sentiments i de les meves determinacions”. Però “Tot allò està tan lluny, tan a prop”. “Em van donar una cosa, em van prendre una cosa. Allò que està definitivament absent de la meva infantesa: haver tingut un pare, haver crescut a prop seu en la tranquil·litat de la llar familiar”. Un desig impossible, que el marcarà per sempre més.