Torno al meu blog. Espero que l’ordinador funcioni sense cap més interrupció, com la que fa ja tres setmanes que durava. Estem en ple estiu, però el món no s’atura, ni en el global, ni el local, ni el de cadascú. El Fòrum respirarà tot l’estiu a través del web. Seria bo que ens enviéssiu algun escritet de com viviu les vacances; una manera de fer partícips els seguidors del Fòrum de la vostra vida estival. No oblideu, però, que s’acosten l’11 i el 27 de setembre, dies transcendeltals per Catalunya, dels quals podem ser protagonistes! Ànims!

6, dilluns. El Mal

He començat a llegir Ramon Mercader. L’home del piolet, d’Eduard Puigventós, que és una biografia de l’assassí de Trotski. L’he triat perquè de fa temps em preocupa descobrir els ressorts que impulsen l’home a la maldat. I perquè vull veure com, en l’assassí de Trotsky, van pesar les seves idees polítiques. Fa temps, també, que constato que quan una ideologia s’adquireix amb poc sentit crític i molta “fe”, l’home es torna dogmàtic i, per imposar el seu “catecisme”, tracta l’adversari d’enemic. Duta la passió a l’extrem, no és estrany que s’acabi matant. M’ha atret que es presenti el llibre com un “retrat captivador d’una època de grans convulsions polítiques i enfrontaments militars, on estava en joc no només la supremacia mundial, sinó també la idea mateixa del món”.

8, dimecres. L’avantpassat francès

Quan vaig fer el llibre genealògic de la família paterna vaig arribar a un primer Sayrach seguint els registres parroquials, de baix a dalt, fins arribar a un primer Sayrach del poble d’Isona, que apareix en el registres baptismals de sis infants, a partir de l’any 1652. En publicar el llibre vaig donar per acabada la recerca. Tot em feia pensar que Joan Sayrach provenia de França, però amb el dubte de si Sayrach era el seu cognom, o un àlies, que li haurien posat els isonencs (amb el suopòsit que fos fill del poble francès anomenat Sayrac). Per fugir de l’atapeïda agenda i de la calor, havent tingut notícies d’un registre de matrimonis anterior del que ja havia consultat, he pujat a la Seu, i he tingut sort: al llibre-quadern de matrimonis dels anys 1597-1636 he trobat un Sayrach, de nom Francesc, que es casà amb Joana Segur, el 31 d’octubre de 1632. Al text es fa constar que ell era “del Regne de França”, i en anotar que era “fill legítim i natural de Joan Sayrach y de sa muller Agnès”, es diu d’ella que era “del Roch del Puig, bisbat de Llimoges”. Sens dubte es tracta del pare del nostre avantpassat d’Isona, casa,i queda patent la procedència francesa i que Sayrach no era un àlies sinó el cognom familiar. Una petita conquesta però que m’omple de goig. Treure de l’oblit tot un arbre familiar és una manera d’homenatjar els avantpassats.

9, dijous. Remodelació de la Salzereda

Llegeixo a Facebook la nota sobre la remodelació del passeig de la Salzereda, acompanyada d’una foto que fa goig. Me n’alegro, però no m’agrada com s’anuncia. Aquest afany de l’Ajuntament d’apropiar-se del que es fa a la ciutat, com ja van fer amb la inauguració del parc forestal de la Bastida (quan estaven a punt de crear-hi un barri amb gratacel inclòs), ho trobo de mal gust. Copio (sintetitzada) la nota que vaig penjar al peu de la notícia.

“Em satisfà molt que es projecti la remodelació del passeig de la Salzereda. Però vull fer uns aclariments. La reivindicació del passeig era un dels objectius principals de les associacions de veïns, en especial, del Riu. Es volia evitar que l’espai es convertís en una via de circulació ràpida. Com que no es podia suprimir totalment el trànsit rodat, es dedicà el mínim espai possible als cotxes, assegurant, d’una banda, una vorera de passeig al costat del riu i, de l’altra, un ample bulevard, tocant a les cases. El projecte s’encarregà a l’arquitecte Miró. Una de les idees va ser crear espais de trobada i esplai. Desgraciadament, el passeig no ha tingut la conservació que requería, i s’ha deixat que es degradés. Vull fer constar que el projecte en cap moment intentà ser “un mur de contenció visual al que llavors no era un riu, sinó una claveguera”. Els veïns i els primers governs democràtics sempre van considerar el riu, juntament amb la muntanya, elements definidors del paisatge urbà de Santa Coloma, particularment el riu que alhora que ens mostra Barcelona i ens “l’apropa”, ens en diferencia. Mai de mai es va pensar en aixecar el mur del que parla la nota que comento. Només una barrera als cotxes, per evitar accidents, i per fer de l’espai la façana fluvial de la ciutat.

10, dissabte. Sopar sahraui

Es va fer al pati de l’escola Pallaresa, en un ambient acollidor. La trobada que fa vint-i-cinc anys de la gent que fa seva la causa del poble sahraui, i de les famílies que tenen a casa seva els nens i nenes que han vingut a passar les vacances entre nosaltres. Un ambient senzill i càlid, l’olor de “la bona gent”. Em va semblar interessant la conversa que s’originà a la taula on m’asseia, amb la família Quintilla-Imbernon i la Marga. No conec cap estudi sobre els efectes d’aquestes vacances en els nens sahrauis i les seves famílies. Però diria que els aspectes positius salten a la vista. En primer lloc, el valor de la solidaritat, viscuda a més de forma oberta amb molta gent de la ciutat. Fer present el drama del poble i no només en l’aspecte social sinó també en el polític és molt rellevant. Penso en el nen austríac que vam acollir a casa, acabada la segona Guerra Mundial. En lloc del parell de mesos convinguts amb Càritas va estar amb nosaltres nou anys. Va tornar a Knittelfeld amb una professió, i molt feliç d’haver estat aquí. D’aleshores ençà ve sovint a veure els seus flegebrüder (germans adoptius) i considera aquells anys com els millors de la seva vida.

12, diumenge. Enterrament d’Ángel Niño

No el coneixia però per les paraules del seu cunyat Antonio Molina m’ha semblat una història edificant. Malalt de molt jove, visqué amb sa mare que avui té 94 anys. La mare cuidava el fill. Però a mesura que els anys han passat, era el fill que cuidava la mare. O, més exactament –com les dues columnes que sostenen la volta d’un portal–, s’han cuidat mútuament. A mi m’ha tocat dir unes paraules. ¿Podia trobar cap paràbola millor que la d’aquest exemple d’amor viscut per aquesta parella?L’Antonio ha llegit unes estrofes de les Coplas de Jorge Manrique. La vida humana, com un riu que fa camí cap a la mar. Camins diferents. El que els fa bonics, i valuosos, és l’amor. Com va dir sant Joan de la Creu, és sobre l’amor que se’ns examinarà quan morim.

Finals de curs

Són dies de tancament de curs, de fer balanç i començar a esbossar les línies mestre del curs vinent. La junta directiva de Fòrum-Grama ens vam trobar a dinar a l’Isalba i a més de l’equip que en formem part, van ser amb nosaltres l’Odei i el Josep Miquel Lacasta, bons col·laboradors en el nostre projecte. De cara al curs vinent pensem en l’edició d’un altre llibre importnt, el recull de reportatges que va escriure Albert Noguera a la nostra revista,nombrosos, i en la posada en marxa dels sopart del Fòrum. El Centre excursionista també va celebrar el sopar tradicionals de fi de curs, amb una assistència força més nombrosa que en edicions anteriors. La festa va ser animada per la coral Tanit, que van donar a l’acte un to familiar i alegre. Diess abans, els promotors d’Amics del Fondo vam trobar a la plaça del mercat nou, però més que per tancar el curs, per preparar, a l’octubre, la posada en marxa de l’associació, que funcionarà comuna secció autònoma del Fòrum. Total: aire que anuncien les vacacions.