Confusió

No sé si és que les coses són confuses o sóc jo, que estic confós. Em refereixo al procés independentista de Catalunya que de la mà de les senyores Muriel i Forcades tant ens havia il·lusionat. El que semblava una aspiració del poble sense distincions ni ideologies polítiques, es fractura rere els interessos partidistes i el retorn a l’esquema dretes-esquerres. D’una banda, Duran i Lleida amb Ramon Espadaler posant a votació una pregunta confusa, que ha indignat  a la meitat del seu partit perquè, tot i afirmar que continuen en el full de ruta cap a la independència, reclamen tanta legalitat que deixen el procés a les mans del govern de Madrid. I ve la Teresa Forcades, es postula per encapçalar el procés constituent i declara que no es pot fer amb CiU, perquè els acusa de liberals. Mentrestant Rajoy no para d’enviar al Tribunal Constitucional cada pas que dóna el govern català, i sap molt bé contra qui ha de disparar. ¿Us estranyaria que acabés inhabilitant el president de Catalunya? Llavors, els qui no volen saber res amb Artur Mas, un cop que l’hagin apartat del govern i el procés se’n vagi en orris, ¿ho celebraran com una victòria? Que trist!

ICV

No em puc estar de dir alguna cosa sobre ICV. És la “meva” formació política encara que des que fa el paper tan negatiu de cara al procés independentista, no els he votat. I no he abandonat la formació per pura qüestió afectiva. Aprecio els companys, tinc una gran estimació per l’Àlex. Mantinc un mateixa “utopia”. Però en l’aactuació, em deceben profundament. En el mateix discursdel primer ple del nou exercici, no hi trobo cap referència al procés sobiranista, ni tan sols per desmarcar-se’n. ¿És que Santa Coloma no forma part de Catalunya? Porto cinquanta anys a la ciutat i he elogiat molts cops l’aportació dels immigrants arribats entre els anys 50-70 a la prosperitat de Catalunya, en tots els sentits. Els PSUC, l’Ajuntament, les parròquies i les entitats locals més tradicionals van escarrassar-se perquè Santa Coloma no es convertís en un gueto de forasters, i els nouvinguts es van incorporar joiosament a la vida de la ciutat, i van prendre part en la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Han fet molt camí en la seva integració al país d’acollida, i amb això han fet un gran bé a Catalunya. Però és lògic que els costi fer-se a la idea de la “separació” d’Espanya que, no havent assumit prou la realitat nacional de Catalunya, la viuen com una escissió dolorosa. ¿No és precisament per això, que ara els polítics haurien d’ajudar-los perquè en lloc de viure-ho amb temor se sentissin protagonistes d’un canvi que millorarà la seva vida i farà possible una entesa cordial amb els pobles d’Espanya i de tot el món? ¿Com puc acceptar que un partit que diu estar al costat del poble senzill arano els doni un cop de mà perquè visquin el procés amb goig i esperança, perque ens farà lliures i amos del nostre destí?

 Vinyes verdes

Ho deixo, amb l’esperança que la república catalana no neixi corcada per la divisió,  sinó celebrant amb il·lusió la possibilitat de fer un poble nou, amb llibertat. I m’escapo al camp, un cop més. Ni que sigui per unes hores me’n vaig a Sant Jeroni de las Murtra amb l’atenció posada en un objectiu ben diferent: trobar algun vestigi de les velles vinyes que entapissaven els terrenys propers del monestir, i de les grans masies de Can Alemany, la Pallaresa i Can Butinyà. Temps enrere havia descobert rebrots de ceps antics a la falda de Montigalà, m’hi he acostat i n’he trobat bastantes mates, ceps que al no ser cuidats s’han tornat bords. En faig unes quantes fotos, amb emoció. Amb el desig que l’operació que el nostre Ajuntament ha fet de recuperar una vinya a la falda el Turó del Pollo, la Corporació Metropolitana, que té la  responsabilitat del parc de Sant Jeroni, la faci extensiva a tot el territori que hi ha als peus del turó de Montigalà. Un enriquiment del paisatge, un testimoni de l’economia del passat dels pobles del Barcelonès nord i, sens dubte, la creació de llocs de treball, en els que podrien dedicar gent nouvinguda…

Mar de la Mort

Dimecres d’aquesta setmana va tenir lloc a la plaça de la Vila l’últim acte de record i de denúncia del drama que pateixen tants immigrants, en l’intent d’arribar a Europa. Són moltes les  persones que hi perden la vida, víctimes de màfies assassines. Són tants els immigrants que hi moren, que el Mediterrani ja hi ha qui l’ha batejat amb el nom de Mar de la Mort. Organitzats els actes pel grup de la comunitat cristiana de base Santa Rosa, els darrers tres dimecres s’han vingut trobant persones ben diverses, unides per uns semblants sentiments de solidaritat, de ràbia, de denúncia. Just aquest mes les parròquies de Santa Coloma se n’han fet ressò, dedicant una pàgina del seu butlletí a aquests fets, i anunciant la trobada de la plaça de la Vila. A més el full recull unes dures paraules del papa Francesc, de les que en reprodueixo un fragment: “Immigrants morts al mar, arribats amb barcasses que en lloc de ser per a ells una via cap a l’esperança, els han conduït a la mort. A la llum de la paraula de Déu voldria fer-vos una reflexió que desperti la consciència de tothom, i la gent canviï d’actitud. ‘¿On és el teu germà?’ La veu de la sang de les víctimes puja fins a mi­­­ ‑-diu Déu–. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència”. Dures paraules del papa davant d’un drama terrible, i davant de la passivitat de la nostra societat.

Amics del Fondo. Tempteigs

Vam fer una crida “de cortesia”. Una crida oberta dirigida simbòlicament al barri en general. Vam muntar un berenar al que hi van assistir-hi més persones de les que esperàvem. L’associació es vol dirigir a tothom; i tot i que pensem especialment en els nouvinguts ­ (que són els que tenen més difícil l’adaptació al barri), pensem amb afecte i reconeixement en els veïns més antics, pioners del barri, i també en les persones dels anys del gran creixement del Fondo. Molts ja no hi viuen, Potser ni a Santa Coloma. Però en una llista d’amics i amigues del barri hi tenen un lloc ben merescut. Ara, i ja fins a l’inici del nou curs de després de l’estiu, no farem cap activitat. Alguna reunió dels promotors, per preparar el programa d’activitats i el calendari, que s’haurà d’aprovar amb la posada en marxa del nou curs. Mentrestant, pensar ja en les vacances; el mes de juliol és a tocar!

Mort d’un amic

M’ho comunica la Teresa Canut, cosina del capellà que morí divendres i l’han enterrat dissabte, a Pobla de Segur. Parlo de Julià Cots, company del meu germà Abelard. Home senzill, simpàtic i un punt escàpol, havia mantingut sempre un cert aire infantil i jovial. M’hi vaig relacionar força anys després de conviure al seminari. La seva mare era filla de la casa forta del petit poble d’Erdo i quan jo recorria Catalunya preparant el llibre de les Santes Colomes Catalanes, a l’anar a la Santa Coloma d’Erdo me’l vaig trobar, que vivia sol, al veí poblet d’Erdo. Els estius hi pujava i suposo que l’ofici de capellà ja se li hauria fet feixuc quan va morir la seva mare perquè, en acabar l’estiu, ja no va baixar a ciutat. Es quedà al poble, un poble de quatre cases abandonades, entorn d’una esglesiola romànica que també començava a esfondrar-se. El Julià era molt reservat. A mi m’hauria agradat que m’expliqués alguna cosa de la seva experiència d’home solitari, enmig d’un paisatge superb. ¿Hi trobava Déu? ¿S’identificava amb l’Univers, des de la petitesa que la contemplació de les muntanyes i del cel li farien sentir? I tantes hores amb el ramat d’ovelles ¿com ens veia, als pobres mortals que vivim desficiosos en la ciutat, que ell m’havia dit que li produïa una insofrible angoixa ? Mai em confessà gaire res més que la felicitat que sentia enmig de tanta pau, i que era una meravella veure passar els dies, en plena harmonia amb la natura… La seva marxa –no anunciada­– m’ha sorprès. ¡Que plena de misteri, que és la vida! I que insondable que se’m torna el món!

[En la foto es veu la parròquia d’Erdo (recentment resturada en un intent de recuperar el poble), dedicada a sant Julià. Al seu costat, la casa gran de la família Cots. A primer terme, tancant la placeta, la teulada del corral d’ovelles adosada a la casa on vivia l’amic Julià Cots. En la mica de terra que es veu davant de la parròquia hi havia el cementiri, que l’abandó i les pluges havien començat a descalçar.]