Erilcastell (*)

Erilcastell, antiga residència dels senyors d’Erill, poble avui abandonat i en procés d’esfondrament. És a 13 Km de Pont de Suert

Quan als Pirineus vaig descobrir les boniques esglésies romàniques a part de quedar meravellat per la seva arquitectura, m’intrigá que en un terreny avui “tan pobre, tan poc habitat i tan perdut” s’hi trobessin tantes esglésies romàniques, originàriament amb uns frescos i unes marededéus que formen part d’una de les millors col·leccions d’art romànic del món. Ho he anat sabent amb els anys: del país en tenim una idea capgirada, pugem als Pirineus i no ens adonem que fem el camí en direcció contrària al de la nostra història com a país. Som al sud i a la plana, però Catalunya va néixer al nord. Quan segles enrere els moros van envair el territori, la població cristiana fugí cap al nord, més enllà del Montsec, que va fer de massissa i insalvable frontera. I com que per les valls pujaven els enemics, els castells i els pobles es construíen als cims més abruptes.

Un dia, visitant la parròquia d’Erill la Vall vaig saber que la vall va pertànyer a la baronia d’Erill, que tenien la seu en un poble anomenat Erilcastell. Un Erill, d’acord amb el bisbe Ramon de Roda d’Isàvena, va promoure la construcció de les esglésies de la vall de Bohí. Vaig indagar on era, el castell dels Erill. Totes les notícies me’l donaven com desaparegut, engolit pel pas dels anys. Fins que, finalment, vaig saber que es conserven les ruïnes de l’antic poblat, i que, lluitant contra el temps, hi van viure encara algunes famílies, fins que l’any 1970 va marxar l’última. Ahir m’hi vaig acostar i a través del zoom de la càmera fotogràfica hi vaig pujar. El camí que hi mena és llarg i costerut, i malmès per les pluges i l’abandó… Però encara impressiona, talment un niu d’àguiles, a 1440 metres d’altitud.

He passat estones contemplant el paratge. Valls profundes, pics alts i muntanyes que tanquen la vall. El domini d’uns senyors que vivien del treball dels pagesos, de les collites, dels ramats, de les mines de carbó… I que passaven el temps guerrejant en escaramusses contra els senyors veïns, o enrolats en l’exèrcit del monarca, com l’Erill, que acompanyà Jaume I en la conquesta de Mallorca.

Constato que la geografia, en llocs on el silenci és absolut, esdevé la veu de la història. I un se sent envaït per la sensació de que el temps és el veritable senyor.

(*) Prímula, agost d 2013