Lluna plena

Comença el mes de juny amb una lluna molt gran. A les nits se’m queda plantada al bell mig de la finestra. Em fico al llit i la veig, mirant-me descaradament, i no puc evitar de preguntar-me què pensarien els nostres ancestres, quan la contemplaven tan pròxima i misteriosa. Situats per exemple al cim del Turó del Pollo, la seva presència ho omplia tot. ¿La veurien com una deessa benefica o un ésser estrany, torbador? Estirat al llit, entre la lluna i jo no s’interposa res. Tinc la sensació d’estar en l’univers. Que fantàstic el poder dels ulls, capaços d’arribar tan lluny, navegant quilòmetres endins per l’espai sideral. Però encara em meravella més el poder de la ment que, anant més enllà de la visió sensorial, és capaç de preguntar què hi ha més enllà, o com ha sorgit el cel immens. I si obeeix a un perquè. Per a nosaltres, pobres terrícoles perduts en un racó de l’univers infinit, diríem que no ha estat creat. Però qui ens priva que el vulguem fer nostre?

Insectes minúsculs

Aquests dies deu ser el temps de l’aparellament dels insectes, almenys d’alguns de determinades espècies. Recordo que les nits de Sant Joan, a la masia dels Xiprers, arribat aquest temps una munió de cuques de Sant Joan entraven al menjador, atretes per la llum, en ple viatge a la cerca de les femelles, les misterioses cuques de llum, que atrauen els mascles amb el fanalet fosforescent de la cua, mig amagades entre les herbes. També era el temps de les formigues voladores que sortien en bandades perseguint la reina. I ara, a casa, m’entren al pis uns petitíssims mosquitets, que segur que també busquen parella. És l’eclosió de la vida sota l’imperi de la llei de la procreació. I si ahir parlava de la meravella de l’univers, captivat per les seves enormes dimensions, avui és la microscòpica perfecció d’un insignificant insecte, que em crida l’atenció. No fa ni dos mil·límetres però l’observo amb una lupa i el veig tan ben fet… les cames finíssimes, les ales, els ulls, les antenes. Talment un rellotge de precisió. I, quants dies viuen? Aquests éssers també tenen un paper en la simfonia de la natura. Com nosaltres.

 

 

Mor la senyora Glòria

Em van avisar que estava molt greu. De seguida vaig anar a veure-la. La senyora Glòria, la seva filla Montsita, la caseta al capdamunt del carrer Beethoven sempre han estat per mi una de les referències de la comunitat de la parròquia del Fondo. El rostre visible dels més petits i dels preferits en el regne dels cels. Al veure-les cada diumenge a missa evocava l’escena en què Jesús, contemplant una velleta que oferia una petita moneda, la va elogiar perquè, sent pobra, donava el poc que tenia. Quina raó té el papa Francesc quan insisteix en la necessitat que l’Església esdevingui pobra! Enmig del món tan complex d’avui en què es tendeix a perdre la consciència dels autèntics valors, els pobres, els qui pateixen, els qui esperen, en els recorden. La vigília de morir la senyora Glòria s’abraçava al meu braç i acostava la meva mà a la seva cara. A l’hora de la veritat ¿quina altra cosa buscava, que la calor humana?

Nepal

Parlant de solidaritat: quina tristesa em va produir el documental sobre el terratrèmol al Nepal, viscut per un policia que era lluny de la vall més castigada, on vivia la seva família. Un paisatge preciós als peus de la muntanya més alta del món. Cap casa en va sortir indemne. El jove policia arribava a temps de veure com uns veïns aixecaven les runes de la casa per rescatar un nen, que quedà sepultat a sota. L’avi s’ho mirava com absent, havia perdut tots els seus. Quan el troben el nen ja és mort. La càmera mostra la vall immensa, amb el fumerol d’una incineració. Em ve el record d’una conversa sostinguda entre el teòleg Tamayo i l’escriptor Saramago que, camí d’un congrés, passen davant de la catedral quan les campanes estaven tocant. Saramago diu al teòleg que sonen per ell. El teòleg el contradiu: “No, s’han adonat que passa un ateu, per això fan soroll”. Llavors Saramago afegí: “Jo sóc ateu, i ho seré sempre. Déu –conclogué– és el nom que els homes donen al silenci que es produeix davant de fets pels que no tenim resposta”. Tamayo s’admira de la resposta: “Saps –prorromp– que acabes de donar la mateixa resposta que els grans místics? Déu és en el silenci del món!”. Quina resposta tan meravellosa! Que bé si en lloc d’embolicar-nos amb explicacions precipitades davant del mal i del dolor escoltéssim el silenci. Potser Déu calla perquè escoltem la gent que pateix.

“Suite francesa”

Cada dia em costa més llegir el diari i escoltar les notícies. Ho faig però em cansa. Dediquen tantes hores a la politiqueria..! Tinc la sensació com si els jardiners d’un gran parc es passessin les hores podant les branques, reatallant les fulles, canviant de lloc les plantes, afegint-ne d’exòtiques i discutint com queda més bonic, el parc, sense tenir-ne ni idea. Tot en lloc de regar el jardí i abonar-lo, que és el que necessita. Mil disputes i una barbaritat d’interpretacions… Sense tocar els problemes de fons, que són els valors humans. ¿Quina política fer perquè impregnin la societat? Per això quan puc m’escapo. Vaig a Sant Jeroni de la Murtra, llegeixo, vaig al cine… A la cerca de coses que parlin a l’esperit! Com dimecres, que vaig veure Suite francesa, una pel·lícula que s’inspira en l’esplèndida novel·la d’Iréne Nemirowsqui. Un film profundament humà, amb el fons de l’horror de la guerra i la brutalitat del nazisme. És la història d’amor d’un oficial nazi i una noia francesa, que té el marit presoner dels nazis. És reveladora l’escena d’una altra noia una noia que descobreixen fent l’amor amb un nazi i ella els tira en cara: “Són persones humanes com nosaltres, no?”. I sí, ho són; almenys a estones. Però persones trencades i degradades, víctimes d’una ideologia inhumana., que les converteix en enemigues. [En la secció Lectures he penjat una nota sobre el llibre de la Nemirovsky]

“Netejar la ciutat”

Me n’he alegrat de l’expulsió de Garcia Albiol del govern de l’alcaldia de la veïna Badalona. L’Albiol és un personatge que mai no m’ha agradat. Me’l trobava sovint quan els dos érem consellers de la Corporació Metropolitana i sempre em va disgustar el seu to altiu i autosuficient. I ja alcalde, el seu menyspreu pels immigrants. Es pot dir que ha mort víctima del seu mateix “desinfectant”, només que la neteja que volia fer se li ha girat en contra seu. Però afegeixo que tot i la satisfacció amb què rebo la notícia de la seva defenestració, em pregunto si aquestes aliances de tots contra el vencedor no escandalitzen a la gent senzilla, que acaba pensant que la política és un joc amb el que els polítics fan el que els convé, amb acords que troben bé quan els fan ells, però no quan els fan els adversaris. Per això cal una nova llei electoral, fent, potser, una segona volta. I, mentrestant, explicar-ho molt bé, sense ni la més petita ombra d’odi o de menyspreu.

Corpus laic

Acaba la setmana amb la festa del Corpus, la victòria del Barça, la Romeria de laVirgen de la Sierra, les catifes als carrers i la Cuina del Món, al barri del Fondo.

M’esplaiaria comentant el goig que ens ofreix la ciutat, amb un nombre elevat d’actes festius, aquest primer diumenge de juny. Però m’acontento amb l’elogi del Corpus, vist amb ulls moderns: una festa religiosa, de les més boniques, i que, havent perdut el caràcter religiós, podria convertir-se en la festa de la primavera, de la qual jo en faria protagonistes els nens. ¿No trobeu que estaria molt bé que els infants, unint la seva innocència a la bellesa de les flors, fossin els protagonistes i hereus del Corpus tradicional?

La setmana passada tancava el meu apunt amb la flor de la ginesta. Avui ho faig amb les precioses flors d’una tipuana de la Rambla del Fondo. I encara que sé que quan les flors cauen i cobreixen els carrers amb el seu or fan anar de bòlid els encarregats de la neteja dels carrers, a mi m’encanta veure´ls guarnits amb la catifa d’un or vivíssim.