Exercicis espirituals

He reprès la conversa sobre els Exercicis de sant Ignasi amb la Mariona, després que fa uns dies li vaig dir que no m’atreien.¿Com els definiria? ¿Com un mètode pel qual, a través de la reflexió descobreixes Déu com el fonament que dóna sentit a la vida? La meva amiga em diu que tinc dels Exercicis una idea antiga. Ho crec. Però parlo de la meva experiència. El primer cop els vaig fer tancat una setmana al col·legi dels jesuïtes de Sarrià, amb una colla de nois universitaris. El padre t’introduïa cada dia en un escenari diferent, en el que se t’oferien dos camps, l’un –em sembla recordar– de la part de Déu, l’altre, de la part del Món. Tu eres al mig i havies d’escollir, a la llum d’un discurs que et parlava de la vanitat des valors terrenals, sota la llum de les Grans Veritats, en especial de la Mort i la Vida Eterna. El leit motiv podria ser “¿De què et serveix guanyar el món si perds l’ànima?”.

He llegit que el llibret dels Exercicis és un prodigi de tècnica psicològica. Fins l’atrezzo, hi és estudiat meticulosament: hores a l’habitació amb les finesres mig tancades, dies en silenci, solemnes xerrades a la capella gairebé a les fosques, amb excepció de la tauleta amb el capellà. El primer cop que vaig fer els Exercicis, la tanda tenia com objectiu triar l’ideal de vida. Anys després, estant al seminari, en fèiem cada any en règim obert per revisar si vivíem d’acord amb la vocació. En vigílies de l’ordenació sacerdotal vam anar a una tanda més “severa i genuïna”, de quinze dies, a Navarra (al poble de Burlada), amb un jesuïta especialitzat en els Exercicis. Confesso que se’m van fer llargs, pesats i avorrits. L’únic bon record que en guardo és del dia de descans, que vam anar d’excursió seguint el curs d’un riuet.

Tinc molt clar que en les coses de l’esperit sóc molt poc metòdic. Potser perquè sóc més intuïtiu i vitalista. I perquè, tot i que valoro la raó, m’he inclinat sempre per les raons del cor. La raó la domina la lògica mentre que les decisions importants neixen de la fondària d’un mateix, del contacte amb la gent, de les experiències viscudes… No dubto que a través dels Exercicis moltes persones han “descobert” Déu (o la religió!) D’aquí, la immensa divulgació de què van ser objecte en temps de Cristiandat. Ignasi de Loiola se’n serví per atraure companys seus a la Companyia que havia fundat. Un mètode inspirat en els cèlebres Exercicis (però immensament lluny del valor dels Exercicis), va ser l’emprat pels Cursillos de Cristiandad que, accentuant-ne l’impacte emocional, aconseguia sonades “conversions”.

Personalment em sento més a prop d’un sant Francesc d’Assís, que pressentia la presència inefable de Déu al contemplar la Bellesa i la Bondat,que es troben arreu.