“Suite francesa”, de Irène Némirovsky

Aquest estiu [era l’any 2006] he llegit la novel·la, en certa manera autobiogràfica, d’Irène Némirovsky, un llibre que no dubto a recomanar ferventment. El llibre no conclou perquè l’autora va morir al camp d’extermini d’Auschwitz, quan només en tenia embastades dues de les cinc parts que preveia que tindria la novel·la. Però aqueta circumstància tan dramàtica fa que la lectura encara sigui més corprenedora. Irène era jueva i en el seu recorregut encalçada pels nazis, sempre va dur amb ella una maleta on guardava el manuscrit del llibre. Quan després de morta les filles van recuperar-la no es van sentir amb ànims d’obrir-la, fins transcorreguts molts anys. Llavors es va conèixer el text, es va publicar i va assolir un èxit extraordinari.

Irène Némirovsky ens ofereix un retaule que té, com a protagonista, un grapat de famílies, i més que seguir un fil argumental unidireccional, descriu les peripècies del poble francès, a través d’un grup de persones que malden per fugir, quan els alemanys ja són molt a la vora de París. És un retrat si es vol despietat de la mesquinesa, de l’egoisme i covardia del poble francès, amb poques excepcions. Però l’autora ho contempla amb una mirada molt humana ¡, plena de tendresa, conscient que en el fons, en moments adversos, tots solem ser molt petits.

Enmig de l’ambient de por que l’ocupació alemanya creà en el poble el llibre el llibre narra la història d’amor que viu la protagonista principal amb un oficial nazi. Una veïna que sortia amb un soldat, quan li ho van reprovar, va excusar-se dient que, al cap i a la fi, els soldats eren també persones “com nosaltres”. L’amor que la protagonista sent per l’oficial no deixa de sotmetre-la a seriosos problemes de consciència, que el lector veu com la imatge de com la ideologia pot destruir la persona humana i fer que l’odi s’interposi entre persones iguals.

La narració discorre lentament, com les aigües d’un riu cabalós. Irène Némirovsky, amb la finor de dona intuïtiva, ens ofereix unes descripcions amarades de poesia, en què la natura i el pas del temps tenen una remarcable presència. En conclusió, est tracta d’una lectura que ens fa més humans, i que jo no em canso de recomanar.