Vuitanta-cinc anys

Novembre de 1929. La família celebra el meu bateig. Presideix la taula mossèn Ángel Garriga, (darrere seu, els meus pares i l’avi)

Tinc davant dels ulls la còpia de l’acta d’inscripció del meu naixement del Registre Civil de Barcelona. Hi consta que vaig néixer el 31 d’octubre de 1929, a dos quarts de dotze del migdia, i que em van posar els noms de Jaume-Patriç, Josep, Roc i Ramon. En el certificat del bateig, del que tinc una còpia del 1934, hi consta que em va batejar mossèn Àngel Garriga, aleshores canonge de Lleida, que havia estat rector de Cerdanyola. Va ser a través seu que el meu pare va conèixer la meva mare, que vivia a Can Fatjó dels Xiprers, de Cerdanyola.

Vuitanta-cinc anys són molts anys. L’espelma crema bé, però la flama ja és molt avall i un és conscient que s’acosta el viatge que supera el mur terrenal i et du al més enllà. Un més enllà en la penombra, del que racionalment no  en sabem res, tot i que puguis tenir arguments  que et facin pensar que una cosa tan extraordinària com la vida no pot extingir-se. I si tens fe, fins i tot pots “imaginar” un més enllà amable i joiós partint d’imatges tan boniques com les que ens ofereix la paràbola del pare del fill pròdig, contada per Jesús, en la que l’amo (que representa Déu) surt cada dia al portal del barri  del mas, esperant que el fill eixelebrat torni a casa. Recordo que el meu germà Abelard, estant ja molt malalt, va escriure que ell era un home que sempre era en camí.

La imatge del caminant m’agrada molt. Pensso en un camí llarg. Seria allò del viatge a Itaca. M’adono que sovint tendeixo a repassar l’itinerari que he fet per assaborir les coses que la vida m’ha donat. Un camí, però, que no el veig que s’estronqui perquè, si més no, deixes les coses que has fet i molts records, que et sobreviuran. I, sobretot, perquè com més vius més gran se’t fa el desig d’anar més enlla del teu temps. Un desig –em dic– que ha de tenir una resposta.