He llegit la xerrada que fa anys va fer la Montserrat Roig sobre la literatura femenina i m’adono que d’aleshores ençà han transcorregut trenta anys! I veig que del que me’n recordava era només una part de la conferència, que és allò que més em va impactar, i continuo pensant que és el més fonamental del que va exposar. Segons la Montserrat, de fet no hi hauria una “paraula de dona”, que es contraposés a “la paraula d’home”. La conclusió de la seva llarga disquisició seria que només hi ha una bona literatura i una altra, dolenta, i que, en essència, l’art tindria tantes modaliatst com diferents són les persones.

Però la Montserrat va dedicar part de la xerrada a explicar que si les dones en general no han excel·lit com a artistes, no ha estat per una qüestió de la natura sinó per la situació cultural en què han viscut. En l’antigor –va dir, i això ha estat fins “ahir”– la dona tenia prou feina per fer que sobrevisquessin dos o tres dels seus dotze o tretze fills, a part que la societat la va tancar en una estructura social i econòmica que la lligava a la llar, mentre que l’home ocupava la plaça pública i es dedicava als rols públics. La dona, ja de per si prou faltada de temps per crear art, va acceptar el paper que la societat li havia atribuït: el de ser el sosteniment de l’home i la seva musa. En la cultura tradicional només hi havia dos arquetips de dona, la bona dona, honesta i pura (en l’Odissea, l’Antígona i en el cristianisme la Mare de Déu), o la dona vulgar i la dolenta (la prostituta, l’esca del pecat).

Avui amb la revolució femenina la dona surt al carrer, treballa, es dedica a l’art… escriu. Per qüestions econòmiques i per una major facilitat, els primers passos en l’art s’han donat en la literatura, i en obres autobiogràfiques, en escrits que es caracteritzarien per tenir com elements principals l’emoció, els sentiments, les sensacions… generalment considerats com a femenins. “Però hi ha novel·les escrites per homes en les que trobem aquests elements, fàcilment identificables com a “paraules de dona”, afegía Montserrat Roig.

Suposo que la Montserrat estaria d’acord amb el que va dir Buffon: “L’estil és l’home” (la persona). En l’obra d’art la temàtica o l’argument no té sexe, són els personatges que tenen sexe. I l’estil és el reflex de la personalitat de l’autoro autora.