Ruth Mayer, encara nena

El diari de Ruth Maier ha fet que en certa manera convisqués íntimament amb ella, des que ella estava a punt de complir 14 anys fins als 22, uns dies abans de morir assassinada a Auschwitz. La Ruth escriu de forma oberta, amb una extrema sinceritat. És una noia molt sensible i idealista a qui la vida la sotmet a les contradiccions d’una realitat cruel, agreujada per la seva condició de jueva. D’adolescent perd el pare, pel qual sentia adoració, i als 16 anys ha d’abandonar Viena i la família per refugiar-se a Noruega, quan encara era un país neutral.

En el llibre el nazisme no ocupa gaires pàgines. Ruth s’hi refereix en situacions especials com quan va tenir lloc el progrom de Viena, o quan és deportat algun familiar o amic, o quan els nazis entren a Noruega. És l’atmosfera asfixiant que li tocà viure –a conseqüència del nazisme – el que reflecteix el diari de la Ruth. El seu malestar, el dolor que li causa la separació de la mare, de la germana i de l’àvia, i viure-ho sola en un país estranger. Quan encara tenia 13 anys i acabava de tenir la regla havia escrit: “Me ha venido la regla. Estoy muy contenta. No dejo de pensar: Ahora ya puedo tener niños, ahora la vida tiene sentido”. Nena entusiasta, dies abans anotà al diari: “Me encantaría ser poeta o actriz. Lo que no me apetece es un oficio con el que no pueda llegar a ser alguien importante. Creo que tengo delirios de grandeza”.

Pàgina rere pàgina assisteixes al seu enfonsament, fins que cau malalta i ha de recloure’s en un psiquiàtric, sense que perdi mai ni la consciència ni l’idealisme. Desesperadament cerca l’amor humà. Llegeix Trotsky i fa seu l’ideal revolucionari. Es tortura preguntant-se el perquè de la maldat en el món. Sent una enorme compassió pels jueus i per la gent que pateix. I accepta, finalment, la seva dissort, com una mena de comunió amb la gent que pateix. Uns dies abans de morir, escriu: “Siento como un estremecimiento de inquietud en mi pecho. Algo que me corroe. ¿Quién eres tú? ¿Para qué vives? Todo lo que he emprendido me ha salido mal. Es como si para mí fuera demasiado tarde, como si mi vida pasara de largo ante algo esencial”. I quan ja era al vaixell que la duia camí d’Auschwitz, va fer arribar a la seva íntima amiga un paperet on havia escrit: “Creo que las cosas están bien así. ¿Por qué no íbamos a sufrir, cuando hay tanto sufrimiento?”.

A mi el llibre m’ha deixat l’ànima trista. Amb un sentiment de comunió amb els qui pateixen. Amb les ganes de fer alguna cosa a favor d’un un món més humà. Sense deixar d’esbrinar què hi ha al cor dels homes, al temps que alço els ulls al cel.