Irène Némirovsky amb la seva filla

M’adono que porto llegits uns quants diaris escrits per dones joves i, tot i no buscar-ho, confesso que em trobo molt bé amb aquesta literatura, sobretot la de caràcter autobiogràfic. Ara estic amb el El diario de Ruth Maier. La vida de una joven bajo el nazismo. Uns mesos enrere vaig llegir Diario, d’Hélène Berr i encara bastants mesos abans el Diari i Cartas. El corazón pensante de los barracones, d’Etty Hillesum. Les tres eren jueves i les tres van morir als camps d’extermini nazi. De fet, però, no m’he limitat als diaris, m’han interessat molt els escrits de Simone Weil, també jueva, aquesta morta de malaltia natural causada per la vida austeríssima que va dur, per la voluntat de fer seva la vida dels pobres. Sobretot em sorprengué el llibre molt autobiogràfic A la espera de Dios.  A aquests llibres afegiria novel·les com Pedra de tartera de Maria Barbal, i Suite francesa, d’Irène Némirovsky (aquesta també jueva i morta jove en un camp nazi), que són escrites amb una forta càrrega vivencial.

Llegint aquests llibres em recordo de la conferència que va fer la Montserrat Roig en el cicle organitzat pel Club de Debats. El títol de la xerrada era “Literatura femenina”, i es preguntava si en realitat es pot parlar d’una literatura de gènere. Em sembla recordar que va dir que no, en el sentit que l’etiqueta agrupés les obres escrites per les dones. Però diria que sostenia que si l’autora quan escrivia reflectia els “seus” sentiments, estaríem davant d’una obra que tindria trets de la feminitat. Suposo que ho argumentaria partint del fet que hi ha homes, que per la seva capacitat d’observació i el seu geni literari han donat obres on la dona apareix perfectament retratada, tals com la Bovary, o la Laura de La Ciutat dels Sants, o les extraordinàries dones shakespearianes com l’inoblidable Viola, de Nit de Reis, per no citar les famosíssimes Julieta i Ofèlia.

A títol personal puc afegir (i em fa gràcia), que a Fòrum-Grama vaig estar escrivint una pila de Cartes per pensar en les que interveníem diferents autors, un d’ells era una noia, Laura Casas Bianchi, que jo em vaig inventar. Recordo que alguna amiga m’havia dit que les cartes de la Laura li agradaven més que les meves “perquè traspuaven la sensibilitat femenina, més rica i emotiva”. Jo conclouria que a part de la capacitat d’observació de qui escriu, en l’home i en la dona hi ha aspectes masculins i aspectes femenins (més o menys marcats no solament en un i altre sexe, sinó en uun mateix individu), i que a l’hora d’escriure es reflectiran en major o menor grau, depenent, també, del caràcter de l’obra.

Però vull afegir que llegint els llibres esmentats tinc l’agradable sensació de guanyar unes amigues.