Maig: dilluns 4 – dumenge 10

Independència, sí o no?

Assisteixo amb interès a la taula rodona organitzada per l’Assemblea Nacional de Catalunya, però en surto decebut. Esperava escoltar les respostes d’ICV-EUiA (ara Gent d’esquerres), i de Som (la suma de Gent de Gramenet i de Podem) a la pregunta sobre el procés independentista i em deceben per l’ambigüitat i feblesa argumental de les respostes. CiU i ERC ho tenen més fàcil: un doble sí: sí a l’estat català i sí a la independència. ¿Per què a unes formacions que han defensat el dret a decidir els costa tant de posicionar-se, ni que fos en contra? ¿Per les contradictòries posicions dels grups col·ligats? O per la por de perdre el vot d’uns militants que no ho veuen clar? I recorren a “l’excusa” de sempre: abans de la independència s’ha de fer un procés constituent. Em va agradar a aquest respecte la interpel·lació un punt àcida de l’Elvira: “¿És que us penseu que la independència la volem per fer bonic i no per canviar les coses de dalt a baix?” Un home jove que seia al seu costat va reblar la idea: “Per canviar el país ens cal tenir-ne els ressorts, dels quals no disposem perquè estem subjectes a l’estat espanyol”. I els advertí que la constitució de la república no la farà un partit sol. No es tracta d’una constitució de dretes o d’esquerres, sinó per a tothom. Aquests partits haurien de recordar el clam amb què Salvador Espriu clou el poema La pell de brau: “Que sàpiga Sepharad [Espanya] que no podrem mai ser / si no som lliures”.

 Guanya el Barça

No vaig esperar al final de la Taula rodona, vaiganar a veure la transmissión del partit Barça-Bayern de Munich. I ¡vaja quin partidàs! Una meravella, amb dos gols de Messi que són una excelsa obra d’art. Vaig pensar en els detractors del futbol, en una amiga que sent passió per la dansa i menysté el futbol, la qual suposo que pel sol fet de ser dansa també lloa les contorsions i arrossegaments per terra d’exponents de la dansa moderna, que es deu valorar pel seu malabarisme. ¿I per què no admirar el que fa Messi? S’esmuny d’una barrera d’oponents amb només mig pam de terreny, s’escapa a una velocitat endimoniada i xuta la pilota com si la llancés amb una mà enguantada… Si el poeta Maragall en veure la vaca cega alçar la testa després de beure aigua ho qualificà de “gest tràgic” i li inspirà el magnífic poema, ¿no veuria en l’actuació del jugador del Barça l’harmonia de l’atleta prodigiós, la bellesa de la força unida a la gràcia? I, per extensió ¿no diria el mateix del joc de l’equip quan juguen conjuntats com si seguissin una partitura musical? Els grans poetes grecs, començant per Homer, no van dubtar a cantar les proeses dels atletes, als que tenien quasi com a déus!

Qüestió identitària: sí o no?

Em perdonareu que insisteixi en el tema. Però és que si un estima la llengua –qualsevol llengua, perquè tots els idiomes són un tresor! – li ha de doldre aquest desfici que es té contra la nostra parla. Una obsessió que costa d’entendre i que només puc explicar-me per l’odi que senten per la diferència,  ja que ni ells poden creure que a Catalunya el castellà estigui en perill. Aquest odi els ve perquè mai no han reconegut la nació catalana. L’han volgut assimilar a l’Espanya castellana i en no aconseguir-ho, malden per esborrar-ne els trets identitaris, dels quals la llengua és, segurament,  el tret més recognoscible. L’esforç que fan per esborrar-la els ve de lluny. El primer que van fer després de la derrota del 1714 va ser prohibir el catal¡a. Però a mi no em cal anar tan lluny, tinc viu el record dels llargs anys d’estudiant, durant els quals tot l’ensenyament vaig haver de fer-lo obligatòriament en castellà. I tinc present els rètols que a la universitat penjaven de les parets de les aules on podies llegir “Habla la lengua del Imperio”.  Recalco aquest fet perquè ara  sento dir masses cops que l’anhel de ser independents no té res a veure amb la nostra identitat. Reconec que l’abrandament actual es deu en bona part a la reacció suscitada pel mal tracte que rebem, com també per l’esperança que administrant-nos nosaltres sols, podrem afrontar millor la crisi econòmica. Però sense les brases de l’antic foc, el procés d’avui no es faria amb la senyera catalana d’estendard sinó, tirant lluny, amb la falç i el martell.

Primavera a la ciutat

Sovint canto les excel·lències dal camp, de la muntanya, l’enyor de la natura. Però haig de dir que estimo molt la ciutat, i que tinc una part del meu esperit molt urbanita. Hi ha ciutats que porto a l’ànima, com Roma, i no cal dir Barcelona. Però confesso que cada dia m’agrada més Santa Coloma. Quan surto a caminar dubto si tirar capa al riu, si vaig Montigalà enllà, si m’acosto a Sant Jeroni de la Murtra o si camino per la ciutat. Són molts els dies que trio caminar pels carrers de  Santa Coloma: de casa a Llorenç Serra i, si no m’arribo a Sant Andreu, torno a casa per la Pallaresa. O baixo fins al Fondo i faig l’avinguda Verdaguer fins al riu i d’allí al Raval. Normalment acabo al Fondo, on entro en algun bar a esmorzar i em passo una estona escrivint. M’encanta contemplar la gent. Al matí, gent apreddada que es dirigeix cap a la feina. Més tard, una munió de nens cap a escoal. Lestardes les terrasses plenes. Aquests dies a la ciutat ha començat a fer calor. Però encara amb l’airet de mar el temps és agradable. Fa anys vaig llegir que Oriol Bohigas deia que la natura embruteix, cosa que potser succeeix si un s’abandona i viu d’esquena de la cultura, cosa avui gairebé impossible amb la televisió a totes les cases. El perill de l’embrutiment potser es troba més en les grans capitals modernes, encara que tot és qüestió d’equilibri. L’home ¿no van dir els clàssics que és la mesura de totes les coses?

Diada de l’Ensenyament

S’acaba la setmana amb la Diada de l’Ensenyament, una celebració que el Casal del Mestre ja porta molts anys organitzant. Un goig! la plaça amb els estands de tants centres. M’agrada passejar entre la gent i contemplar les parades. Em ve la imatge dels colomars: nius amb els profes i les mestres i els alumnes i les famílies que s’hi costen com les abelles al rusc. Cada estand és  la mostra de l’activitat de tot un curs, una activitat que els dies de cada dia queda ocultada dins dels edificis escolars, i que no se’ns fa present tot i ser, potser, l’activitat més important i productiva que es realitza en la ciutat. Un treball, el dels mestres, mai prou valorat i que, almenys, cada any, la Diada de l’Ensenyament ens mostra cada primavera.

El rector d’Ars

Em truco la monja amiga Fina-Núria per dir-me que va a Ars (França), a un encontre de germanetes dela seva congregació. Feia temps que no pensava en Jean Maria Vianney (rector d’Ars), que al seminari ens el posaven con a model del bon rector. Un home de qui es narrava una vida exageradament austera, de qui es contaven les aferrissades lluites que sostenia amb el diable. L’Església el va canonitzar. I haig de dir que si un temps vaig poder admirar-lo, aviat va deixar d’interessar-me. A la Núria li he demanat que miri si troba una biografia “crítica”, que el situï en el seu temps, i expliqui realment com era. Potser trobaré que seguint al peu de la lletra la religió del seu temps va viure una vida heroica, però que avui trobaríem poc humana.nCom vaig descobrir que havia passat a un altre gran sant: el jesuïta Francesc Xavier, company d’Ignasi de Loiola.

 

Amigues, amics: em dirigeixo als antics veins del barri del Fondo per demanar-vos que si teniu exemplars del Butlletí que publicàvem llavors, m’ho feu saber, per tal de trobar-nos i fer fotocòpies dels exemplars que ens falten. Estem arranjat l’espai de la Biblioteca del Fondo que portarà el meu nom, i que jo vull que serveixi per mantenir la memòria de l’etapa que vam viure plegats.També us agrairé que em deixeu veure les fotos que teniu; en particular em falten dos àlbums que vaig fer sobrenl’excursió a Manorca i a la Pica d’Estats, que nosé en quines mns es troben avui. Si guardeu altre material que us sembli que pot enriquir els fons documental que crearem a la Biblioteca del Fondo, us demano que me’l mostreu. D’aquest projecte us en mantindré informats, com també de la idea de reprendre la pposada en marxa del grup Amics del Fondo, de la que us en vam parlar fa ja uns quants mesos. Una abraçada molt afectuosa, Jaume P.