Després de llegir atentament el llibre del paare Juan Alfaro, De la cuesstión del hombre a la cuestión de Dios, m’endinso en la lectura del llibre Dios existe, del cèlebre paladí de l’ateisme Antony Lew, convertit a la creença de l’existència de Déu, des del punt de vista filosòfic.  Alfaro partint de la capacitat de l’ésser racional d’anar més enllà de la vida present –tan efímera–, acabava amb la idea que o bé l’existència és una desgràcia, o hi ha d’haver un “després” que salvi la nostra vida del seu sense-sentit.

Jo vaig escriure que aquest sentiment tràgic de l’existència tan presennt en els pensadors humanistes no el capto en les persones del meu entorn. La gent no sol aprofundir en aquestes qüestions i només es rebel·la quan les coses els van malament. Potser sí que quan pensen en la mort els agradaria que la vida continués en el més enllà, i que quan perden un ésser estimat miren d’acontentar-se imaginant-lo en un  vague més enllà [“on sigui que et trobis i ens veus…”], que es confon amb el record. Però pensen que si han viscut fins a envellir, i els ha anat passablement bé, la vida en ella mateixa ja té prou sentit.

Ara m’he endinsat en una altra lectura, que m’interessa molt, perquè és el debat sobre l’existència de Déu entre filosofs creients i filòsofs ateus, d’altura intel·lectual. I m’interessa perquè el llibre que tinc a les mans, Dios existe, és del filòsof Antony Flew (1923 – 2010), que va ser el campió de l’ateisme. Un home, però, que després d’haver combatut el deisme amb arguments profunds, escoltant les respostes de savis creients cregué que els arguments que ell havia esgrimit contra el deisme no invalidaven els dels creients, sinó tot el contrari; i, amb una honestedat poc freqüent, n’acceptà la racionalitat dels arguments dels seus oponents i concedí que els moderns descobriments de la ciència en lloc de ridiculitzar-los, els hi atorgaven credibilitat. Llavors Flew confessà amb humor que s’havia “convertit” al deisme, un canvi filosòfic que explica en el llibre que comento.

Lady Kat, la filla de Bertrand Russell

El prologuista del llibre explica que Flew en la seva llarga época atea mai no es deixà arrossegar pels positivistes, que sostenien que “solo tenían sentido las afirmaciones de la ciencia, la lógica o las matemáticas. Las afirmaciones de la metafísica, la religión, la estética y la ética literalmente carecían de sentido, pues no podían ser verificadas mediante métodos empíricos”. Aquest positivisme lògic va entrar en crisi en la dècada de 1950. Flew ja va qüestionar-ne el simplisme, i va propugnar que per tal que el debat fos ric, calia començar per preguntar als filòsofs creients quines raons sostenien, per defensar la raonabilitat de l’existència de Déu, i estudiar-ne les respostes.

El plantejament d’Antony Flew va estimular l’interès dels filòsofs creients, fins al punt que en una portada del Times d’abril de 1980 es podia  llegir : “En una revolución silenciosa en el pensamiento y la argumentación que casi nadie habría previsto hace solo dos décadas, Dios está retornando”. I concloïa que “ello está ocurriendo en los selectos círculos intelectuales de los filósofos académicos”, tot i que constatava que ara han estat els positivistes els que han reaccionat. Però afegia que “el nuevo ateísmo no es más que una regresión a la filosofía del positivimo lógico, que hace tiempo que fue abandonada incluso por sus más fervientes  defensores”.

M’ha fet gràcia l’anècdota que el prologuista, Roy Abrham Varghese explica de la filla del famós Bertrand Russell, autor d’un llibre segons ell més aviat pamfletari, molt seguit pels ateus, titolat Por qué no soy cristiano .  Katerine Tait –la filla– era creient i en la biografia que va fer del seu pare va escriure: “No podía siquiera hablarle sobre religión. Me hubiera gustado convencer a mi padre de que yo había encontrado lo que él había estado buscando, ese inefable ‘algo’ que había añorado toda su vida. Me hubiera gustado persuadirle de que la búsqueda de Dios no está condenada a ser vana”.  Afegeix una raó, del tancament del pare que, juntament amb el racionalisme ultrancer, fa que moltes persones es neguin a pensar quines raons tenen els creients, per creure. “Había conocido a demasiados cristianos ciegos, moralistas tristes que extirpaban toda alegría de la vida”.

Concloc amb una cita que Antony Flew atribueix a Einstein: “No soy positivista. Esta concepción es científicamente indefendible, ya que es imposible hacer afirmaciones válidas sobre lo que la gente ‘puede’ o ‘no puede’ observar.  Equivale a decir que ‘solo existe lo que observamos’, lo cual es evidentemente falso”.