ABRIL: dilluns 20  diumenge 26

 

Setmana luctuosa

Diumenge, últim dia de la setmana. Esmorzo al  Xòcala. A aquestes hores no hi  ha ningú al carrer. Santa Coloma és més poble que mai, camino i només  sento els meus passos. Assegut al bar veig la gent que arriba i s’asseu en les cadires de la plaça de la Vila. He comprat el diari. En tots, la primera plana es fa ressò del terratrèmol d’ahir a la vall de Kàtmandu. “Sacsejada mortal al sostre del món” –escriu el Punt Avui– . Una setmana tràgica, que ja venia tenyida per les morts de les persones ofegades en aigües del Mediterrani, més de 700 emigrants que fugien de la guerra i de la misèria, víctimes de les màfies que han fet d’aquests viatges desesperats el seu negoci. Com sempre, rere d’aquets drames hi ha la intervenció (o la no intervenció) de l’home.

Offside 

La setmana passada em feia ressò del baròmetre que La Vanguardia havia publicat sobre el gran nombre de catalans que no se sentien catòlics. N’he parlat amb gent d’Església, preguntant-nos d’on ve, aquest descrèdit que sembla en augment. Hi ha  diverses respostes però una la tenim aquí mateix, amb la negació de l’arquebisbe de Barcelona que el funeral oficial que els governs d’Espanya i Catalunya organitzen per recordar i homenatjar les víctimes de l’avió que s’estavellà als Alps, fos una cerimònia interconfessional.  La raó que ha donat el cardenal per oposar-s’hi és que si la Sagrada Família és un temple catòlic la cerimònia ha de fer-se en ritus catòlic. A part de ser una actitud poc cristiana i escandalosa, ¿per què –llavors!–accepta que el temple es sufragui amb diners que provenen majoritàriament de persones no catòliques? ¡Quina lliçó evangèlica hauria donat l’Església si hagués obert el temple perquè s’hi fes una celebració laica [laica: com correspondria en una societat no confessional] en la que creients de la mena que sigui i no creients poguessin viure junts el dol. Simplement: com a persones humanes, que és el que uneix tothom!

El Maestrat

He estat tres dies en el Maestrazgo aragonès, en el territori que formà part del genuí Maestrat, que té Morella per capital. Hem residit en la tranquil·la població de Cantavieja, que nés la capital comarcal, des d’on hem fets petites escapades per un territori impactant. Tot tornant, intentava trobar les paraules i els elements precisos per definir el paisatge. ¿Estesa de muntanyes ajagudes, amb uns lloms rabassuts i àrids? ¿Presència omnímoda de la pedra? , amb tantes arets de pedra seca pertot… O els colors! Els verds amb una rica varietat de matisos, un verd negrenc, un verd viu i intens, un verd pastell que es fon amb els grocs i els ocres. ¡I la llum, tan intensa, i el cel, blavíssim i metàl·lic! I enmig d’aquest món, poseu-hi els pobles que, potser perquè hi va poca gent, han conservat la bellesa primigènia de la senzilla arquitectura opular. Un paisatge per veure i per disfrutar-lo. Acompanyats sempre de l’agradable sensació de solitud i silenci.

Sant Jordi

I a no massa distància –només tres, quatre hores– l’efervescència fulgurant i fantàstica de la diada de Sant Jordi, viscuda a Santa Coloma. Tenia coses pendents i urgents, però era dia de veure llibres i trobar amics. A la plaça de la Vila em va semblar que hi ha anat més gent que mai. Quina estampa tan meravellosa, amb tant de moviment, que gira entorn del llibre i de la rosa. ¿No és per envejar-nos  i copiar-nos? Pensava: aquesta és la Catalunya que m’agrada. La cultura brilla i s’expandeix. Com el sol. La llum, com més viva és més brilla i la cultura, com més rica i més arrelada, més universal es torna. No sé per què costa tant d’entendre que per caminar i anar lluny fa falta l’entusiasme que desperta la llibertat.

Eleccions municipals

Veig que els partits escalfen motors. He vist ja algunes llistes i m’han sorprès. Satisfactòriament, d’una banda, perquè s’hi veu l’augment de  dones i, sobretot, de joves. Però no m’agrada no veure-hi persones que, pel treball que fan a la ciutat, m’agradaria que entressin en el nostre Ajuntament. Em fa la sensació que són llistes “de partit” més que “de ciutat”. Si em fixo en propaganda hi descobreixo més preocupació per “guanyar” i “fer fora” els que són a l’Ajuntament que no pas per aconseguir un pacte, per tal dissenyar enre tots el model de ciutat que volem. “¡Es lo que hay!”