Abril: 6 dilluns – 12 diumenge

L’amenaça gihadista

La detenció dels membres de la cèl·lula gihadista Fraternitat Islàmica ha somogut les aigües tranquil·les dels països europeus i, notòriament, de Catalunya. Dels onze detinguts, cinc són catalans, conversos a l’islam més radical. De mica en mica s’ha anat sabent que pretenien segrestar la directora d’una oficina bancària i degollar-la per després difondre l’assassinat per la tele, atacar una dependència dels mossos d’esquadra, el parlament i un hotel. Crèiem que aquesta mena de terroristes era gent frustrada, que odiava la societat que no els ha acollit. Llegeixo, però, que es donen casos –com probablement el d’aquests catalans– que no  se senten realitzats en la nostra societat i troben en la “guerra santa” un atractiu, un ideal, que els omple. Jo no sabria què  pensar, suposo que són molts i variats els factors que operen en aquestes persones… I del que sí estic segur és que fa falta que la nostra societat ofereixi uns valors prou atractius com per fer feliç la gent, sobretot als joves inquiets.

Desafecció vers l’Església Catòlica

Grrup de nois i noies disfrutaant de la vida

La Vanguardia publicà dijous un reportatge de Josep Playà Maset amb el títol “La meitat dels catalans ja no s’identifica amb el catolicisme”. Només el 52,4% es confessen catòlics mentre que un 30,2%, ateus i agnòstics. De seguida vaig relacionar aquest fet amb el que he apuntat en el paràgraf anterior, sobre la falta d’atractiu, per a molts joves, de la nostra societat. Fallen els organismes que en principi haurien d’atreure’ls, com són la política i la religió. Sobre el fracàs de la religió, Jaume Botey va escriure en un dels darreres números del full eclesial El Pregó que els joves s’allunyen de l’Església perquè la troben avorrida i tancada. No convida els creients –com sí ha fet el papa Francesc– a sortir al carrer, comprometre’s, fins i tot sent conflicius, per canviar la societat i posar-se al costat dels marginats i els pobres. I jo afegiria que no  sembla que l’Església estigui gaire interessada a fer que el goig de viure sigui l’al·licient de la vida, i que aquest al·licient arribi a tothom. Conseqüentment, l’Església i el Déu que predica no resulten interessants. interessant.

Museu de les Cultures del Món

Tres escultures de la mostra: estàtua funerària, crani humà subjectat en l’escut del guerrer que matà l’home enemic i rostre d’un Buda

He visitat el Museu de les Cultures del Món, estrenat fa pocs dies a Barcelona. L’estona m’ha passat sense adonar-me’n, són tres plantes amb un gran nombre d’objectes de la cultura popular, del món sencer, amb els oportuns textos que et permeten situar l’obra en el marc geogràfic i en l’històric. I un cop més he constatat el pes que tenen i han tingut en la humanitat coses com la religió, la guerra, el poder… Sintetitzant-ho: la vida. La vida terrenal, on la lluita per sobreviure i créixer enfronta uns pobles amb uns altres, i en la que la mort es fa present no només com un fet natural, sinó com la conseqüència de la disputa per la supremacia, podent arribar a casos com el de matar l’enemic per fer del seus cranis uns trofeus, per absorbir-ne el valor i la forçadel guerrer que han mort. Al costat d’aquests aspectes foscos de la humanitat, hi ha el ressò de les preguntes últimes i la preocupació pel mes enllà. En un plafó introductori de l’exposició es llegeix: “Les escultures són escriptures dels pobles sense escriptura”. Una meravella!, que a través d’elles puguem llegir “escriptures” de pobles tan antics i tan llunyans, i arribar a escatir el seu pensament.

Assemblea a Lleida de l’ANC

Un grup de Santa Coloma hi vam anar amb els socis de l’ANC de Badalona i de Sant Adrià. En total, unes 3.000 persones. Una jornada fatigosa que requereix molta militància. Tres llargues hores en seients incomodíssims, votant el llarg Full de Ruta i les esmenes, una per una. Però la sessió era una mostra dels ànims de la gent miltant, i es visqueren moments de gran animació. Per desvetllar-nos, la trepidant actuació dels rumbers catalans Garrotín- garrotán. Per entusiasmar-nos, el projecte de convertir la Meridiana de Barcelona en el carrer de la República Catalana. I per emoció, l’encès comiat de Carme Forcadell, amb el pronòstic rotund, proclamat amb veu vibrant, de que “el 27 de setembre guanyarem, guanyarà el canvi, guanyarà el futur i guanyarà la república catalana”. ¿En dubte algú? Jo no!

El “papus” nord-americà s’esfuma

Hi he estat pensant: Obama es troba amb Raül Castro i l’abisme que separava Cuba i Nord-amèrica s’aplana, i comencen a construir-se les vies de comunicació. Som davant de la superació dels enfrontament sectaris, de l’oposició entre veritats absolutes. Diu la crònica que Castro no ha escatimat crítiques cap a Washington i el capitalisme. Però també que va tenir cura d’exculpar Obama dels pecats del passat. “És un home honest -declarava–. La seva forma de ser obeeix a l’origen humil d’Obama. Aquestes paraules les vaig meditat molt abans de dir-les i n’estic satisfet”. Jo n’estic molt content. Era injust que Cuba visqués sotmès al boicot de mig món. Més enllà de la pugna ideològica i política ¿no havia de primar el benestar de les persones? Fins i tot Maduro ha exclamaT: “President Obama, jo no sóc enemic dels Estats Units ni el meu poble és enemic dels Estats Units”. Però ciutadans educats en l’odi ideològic, ara tracten de traïdors els seus polítics. Com vàrem veure aquí, quan David Fernández va abraçar-se amb Artur Mas; segurament el gest més humà i més democràtic que hem vist en els polítics catalans, des de fa molts anys.