Març, dilluns 30 – Abril, diumenge 5

Resurrecció

Vista de Rabós estant

Acabo el cap de setmana “sant” al petit poble de Pau (Alt Empordà), amb amics colomencs. Uns esplèndids dies que no sé si dir de tardor o de primavera perquè fa fresca, la llum és encara baixa i, tot i que els camps llueixen un verd intensíssim, els arbres encara estan despullats. Però si t’hi fixes, veus les branquetes plenes de minúsculs brots. No dubto que d’aquí a una setmana, o dues, podrem exclamar amb el poeta “la primavera ha venido, nadie sabe como ha sido”. I, com sempre, la sensació de captar el poder de la vida que, amb les darreres intenses pluges, irromp arreu. ¡Que bonica que em sembla la coincidència de la pasqua amb l’arribada de la primavera! Tinc la sensació que el paisatge celebra de manera espectacular el que evoca la litúrgia: la resurrecció de Jesús.

Via Crucis a Castellò d’Empúries

Es podria dir que tota la població  amb una bona pila de forasters i de turistes hem seguit l’escenificació del Via Crucis, que comença a l’Ajuntament  i fineix a l’església catedralícia, ja de nit. Es tracta d’una escenificació vistosa, amb la desfilada dels soldats romans, la presència de Pilat acompanyat de la seva família, la del centurió i els caps de la Sinagoga i la de la multitud que demana amb crits la mort de Jesús. Una representació fidel a l’evangeli, respectuosa i que, malgrat el caràcter amateur dels actuants, resulta emotiva i fins diria devota, sobretot quan acaba davant la magnífica portalada del temple amb  Jesús a la creu, entre els dos lladres. Una representació que, tot i tenir un cert to confessional, pot convertir-se en un reclam turístic que ajudarà a atreure visitants a aquesta bonica ciutat empordanesa.

Full de ruta

Començàvem la setmana amb la notícia de la firma per part dels partits sobiranistes, amb Òmnium, l’ANC i l’AMI, del Full de ruta del procés independentista. Ja era hora que els polítics aparquessin les seves diferències i que treballin units per tal d’aconseguir un fi tan difícil com el que volem. Quan després vaig veure a Polònia el partit de futbol que enfrontava Catalunya amb Espanya, tot i riure a cor què vols, vaig entristir-me al veure Joan Herrera amb l’Iceta, retratats amb els que estaven a favor de l’equip espanyol. Em dol perquè la sàtira crec que s’ajusta al paper que juga ICV. I no puc deixar de preguntar-me per què si Iniciativa, que vol canviar la societat, no se suma als que volem la plena autonomia per tenir els recursos necessaris per fer-ho. En les intervencions d’Herrera em sembla veure-hi una obsessió contra Corvengència, quan el que caldria és l’entesa de totes les forces catalanistes i democràtiques per crear la República catalana, amb el concurs absolutament de tothom.

L’Empordà

El riu Daró i, al fons, el Montgrí, amb el astell al cim

Dijous vaig ser a Fonolleres amb els amics Madueño-Garro. Hi ha plogut tant, que el riu Daró aquests dies baixa ple. Em va dir l’Eugeni que això dura poc temps, que així que el blat de moro –ara tot just sembrat– despunta, els pagesos es posen a regar (molts d’ells encara ho fan pel sistema antic d’inundar els camps) i el riu s’asseca. Llavors els ànecs marxen. Passejar per aquests verals t’acosta al rerepaís, a la vida pagesa i també a la història. De qualsevol lloc on vagis veus a l’horitzó el simbòlic Canigó i partint l’Empordà en el de dalt i el de baix, el Montgrí, conegut amb el nom d’el Bisbe mort, en al·lusió al perfil de la muntanya que recorda el cos jacent d’un bisbe, la mitra posada i les mans sobre el pit, amb el castell com fent d’anell episcopal. L’Empordà és un territori ric en el que es barregen l’agricultura, les segones residències i el turisme tant dels qui estimen la bellesa i tranquil·litat de les terres de l’interior com dels que són atrets per les nombroses i boniques platges. Es pot dir que l’arquitectura i els pobles s’han conservat acceptablement bé. I que és fàcil sentir-hi la veu de la difícil història que ha viscut l’Empordà, enmig de les guerres hagudes entre Espanya i França, i de les incursions de la pirateria.

Alícia al país de les meravelles

Exposició de Pat Andrea (Barcelona, 2011) dedicada al llibre de Lewis Carroll

He llegit que fa 150 anys de la publicació de la novel·la de Lewis Carroll, Alícia al país  les meravelles, de la que sempre n’he sentit parlar elogiosament. Confesso que no l’havia llegit mai, fins ara. Més que una novel·la és com un conte llarg. De fet, és el conte que l’autor, amic dels infants i particularment de les nenes, va improvisar en una sortida en barca amb tres amiguetes, a les que els encantava escoltar els contes que solia explicar-los. La  protagonista és una nena que al seguir un conill blanc entra en el cau i a partir d’aquell moment li passen una sèrie d’aventures inimaginables. Els comentaristes literaris diuen que és una sàtira de la societat, o en fan una lectura eròtica… Potser sí que té com a rerefons la denúncia de la societat el seu temps, però jo n’he fet una lectura infantil. He trobat que està molt ben escrit (la traducció és de Salvador Oliva). I m’ha encantat l’Alícia: una nena ingènua, curiosa, segura, d’una exquisida educació, intel·ligent i valenta… que es mou en un món fantasiós, amb personatges imaginaris i estrambòtics (rars animals o peces d’un joc de cartes) amb retrats psicològics perfectament definits. L’autor acaba el llibre atribuint a la nena un “cor simple i amorós”, que ha trobat el “plaer en les seves simples alegries” viscudes “en els dies feliços de la seva infantesa”.

n o t a: a la secció “Pensaments” n’hi vaig afegint de nous, sense que el blog ho comuniqui. Per trobar-los s’ha de clicar sobre la respectiva il·lustració (la figura grega del pensador)