Un llibre trasbalsador

L’anunziata di Palermo, d’Antonello da Messina

Vaig comprar el llibre de Colm Tóbín atret per la nota crítica que en vaig llegir, ara no sé de qui ni on. El tema m’interessà: la novel·la ve a ser com un diari, una llarga reflexió que fa Maria, ja vella, sobre els fets dramàtics que li tocà viure. La crítica que he esmentat deia que és un retrat molt profund i viu de la maternitat. I ho deu ser, encara que no sé si les feministes estarien d’acord en remarcar-la tant, gairebé com si fos  l’únic important, en la personalitat de la dona: “És la meva essència –diu Maria–. La resta de mi és només carn i sang i os”.

L’autor segueix la línia desmitificadora dels biblistes moderns. La mare de Jesús apareix ben lluny de la figura gairebé divinitzada que ens ha a través de la tradiciócristiana; els estudiosos, creients o no, estan d’acord que els Fets dels Apòstols i els Evangelis no s’han de llegir com a llibres d’història sinó com la narració d’uns fets viscuts a partir de la fe. Però la lectura que en fa Tóibín a més de novel·lesca peca de pejorativa. Els deixebles de Jesús hi apareixen com uns marginats, diria uns “desgraciats” i mala gent, que transformen el fracàs de Jesús i la seva decepció en una història mítica, amb la que volen estendre pel món el seu poder.

Maria apareix com mig segrestada pels apòstols, temerosos que conti la veritat i els desbarati l’interessat muntatge que han fet de la vida de Jesús. La rememoració dels fets que va fent la mare de Jesús (des d’aquesta perspectiva) resulta interessant. Maria arriba a descobrir un estrany poder en el seu fill, veu Llàtzer un cop ressuscitat, al qual l’experiència dels quatre dies en el més enllà, l’ha trasbalsat profundament. Assisteix al miracle (?) de la conversió de l’aigua en vi a Canà. Però s’adona que el fill escomplica la vida i que avança irremissiblement cap a la mort. El llibre està molt ben escrit, amb escenes d’elevada poesia o d’un dramatisme tremend, com quan Maria és al Gólgota. Li agafa tanta por, que fuig. Un secret que ha recordat sempre però que mai no s’ha atrevit a explicar perquè la covarda reacció contradiu la imatge que d’ella han predicat els seguidors de Jesús.  Fins que explota en escoltar que els deixebles del seu fill li diuen que Déu ha volgut la seva mort “per salvar el món”. Conte la veritat i s’allunya de la secta cristiana per bolcar-se a la religiópagana, on la vida és valorada per ella mateixa.

Volia recomanar el llibre en el butlletí parroquial. Però no ho faré. La visió tan negativa del novel·lista no ajudarà els lectors a fer una reinterpretació  pedestre de la fe, com la que un bon sector de teòlegs moderns ve fent, en un món marcat per la secularitat.

(*) Glossa 203 apareguda al blog Prímula,  any 2014. Del llibre se n’ha fet un film, amb el mateix títol.