Ràbia i indignació i seguir lluitant

 

Acabo d’assabentar-me a través de TV3 de la sentència condemnatòria dels nostres presos polítics. Del fons de les entranyes he sentit que em pujava una bavarada de ràbia, d’indignació i fins diria d’odi –que miro de reconvertir de seguida en ganes de lluitar pacíficament-. I no puc evitar de pensar en amics o coneguts que encara ho justificaven ahir l’empresonament, argüint que el procés independentista s’ha de moure dins de la llei. Una periodista deia avui a Catalunya ràdio –referint-se concretament a les declaracions que acaba de fer l‘alcaldessa Ada Colau- que invocar ara al diàleg és tancar-se al lavabo i esperar que la tempesta amaini.

Jo no sé com pot ser que persones assenyades s’entestin en posar la llei com el criteri sobirà que marca el camp en el que s’ha de moure la política i l’activitat de la gent. ¿Dirien el mateix, referit a les colònies que va tenir Espanya, quan van reclamar la independència? I no anant tan lluny: ¿sostenen la primacia de la Llei davant de conflictes sagnants com els que estan patint les poblacions d’Hong-Kong i del Kurdistan? Les lleis son necessàries però quan envelleixen o quan van contra els ciutadans, perden la seva vigència.

Què passarà ara no ho sé. Continuo amb l’agenda del dia a dia. Però amb l’ànim sospès i l’esperit atén al batec del poble. Diguin el que diguin els polítics, els jutges, els opinadors i la premsa constitucionalista : el fet és que Catalunya ha marxat d’Espanya i que no ens aturarem fins que se’ns reconegui la independència.

Ningú em pot obligar a ser espanyol. Sóc català!

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Ràbia i indignació i seguir lluitant"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*