Evocació del col·legi (3)

Any 1941, excursió a Vilanova i la Geltrú. Jo ja anava amb una càmara de fotos

La Loli m’ha preguntat si he vist el vídeo que han fet l’Eugeni i l’Odei, i  sí, li he dit que està molt ben fet només que, que jo en sigui el protagonista, em desassossega. Reconec, però, que té tota la raó del món al contestar-me que arribar a vell, quan un pràcticament ho té tot fet, trobar-se amb les persones amb les que ha viscut al llarg de la vida és molt bonic i emotiu. Seria aquest el sentit que m’agradaria que agafés la festa dels meus 90 anys. I, per encebar les màquines de l’esperit –començant per mi mateix–, aniré dedicant algunes de les gloses del capvespre a l’evocació de llocs i persones amb les que he tingut alguna complicitat.

Any 1941, els cinc amb el pare Carbonell al pati central del col·legi (el tres petits encara anàvem amb el trajo de primeraa comunió

Començo per la decisiva etapa “iniciàtica” del col·legi, que va de l’any 1940 fins al 1947, interns als escolapis de Sarrià per decisió del consell de família, constituït quan va morir la nostra àvia i quedar, els cinc germans, orfes de tota solemnitat. Amb el meu germà hem comentat molts cops que els padres van ser molt bons, per nosaltres. I tot i inculcar-nos una espiritualitat pietista i molt religiosa, ens van formar per ser “bones persones”. El lema de l’Escola Pia era Pietat i Lletres, i la pietat i la cultura, quan són presidides per la bondat, no fan mal sinó que són la base per esdevenir persones honestes.

I quina sort haver tingut professors bons, com el senyor Boixeda, de Filosofia, o el senyor García, de Geografia i, sobretot, el senyor Josep M. Boix i Selva, de Literatura, el millor professor que he tingut mai. Però parlar del col·legi és, sobretot, parlar dels companys. Amb ells, després de la vida assilvestrada que van ser per nosaltres els tres anys de la Guerra Civil, va ser la descoberta de l’amistat i la compartició de somnis i projectes, tot tan excitant quan ets adolescent.  Recordo l’Anton Sala Cornadó (que em dedicà un preciós poema quan vaig cantar missa) i,  més particularment, els amics Rovira i Arnalot, amb els quals vaig viure una gran amistat.

Cap de les persones que cito vindrà a la festa, tots han mort. Però, atès que com més temps transcorre més vivament retorna el passat, jo els hi veuré.

Tinc els àlbums d fotos a la Biblioteca del Fondo, i no puc penjar les que voldria. Quan pugui, les penjaré en aquesta glosa

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Evocació del col·legi (3)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*