les escletxes, encara (2)

En ple món  (2)

Després  de comentar el llibre de l’amic Morlans sobre les escletxes que s’obren avui per rebre l’anunci cristià, trobo en el llibre de Raimon Panikkar  Panikkar per Panikkar un capítol dedicat a les tres etapes viscudes pel cristianisme, que ens poden ajudar a comprendre el fenòmen d’allunyament de l’Església, que estem vivint actualment. La primera etapa va ser la de la  societat catòlica, profundament  impregnada per la religió. El nacionalcatolicisme en va ser una pervivència que encara hi ha qui l’enyora. Tot duia a la religió. La segona etapa esclata amb el Renaixement amb la descoberta del món greco-romà, quan es produiex l’exaltació de l’home, de la cultura, del món secular. El cristinisme competeix amb la societat laica, però és mantè fort i poderós, com una ciuadella. La tercera etapa s’està produint ara: el creient, inserit en la societat extraeclesial “considera la possibilitat de ser cristià com a actitud personal, sense adherir-se al cristianisme com a estructura institucional” ‘[el subratllat és meu].

Morlans escriu que el món postmodern ha arribat al súmum  en la exaltació del jo personal i que, després d’haver matat Déu, no ha sorgit el superhome com s’esperava, sinó que s’han produït uns fets tan horrorosos, que han descobert la flaquesa de l’ésser humà. Basta citar fets tan terribles com el bombardeig d’Hiroshima, els camps d’extermini nazis, els gulags comunistes o l’extermini de Cambodja; i ara, l’abandó dels emigrants fugitius en les aigües del Medierrani… ¡El fracàs de l humanitat, alliberada de la tutelat de Déu! Morlans pensa que aquests fets esberlen la complaença en el superhome i que obren unes escletxes que facilitarien l‘anunci de la salvació que presenta l’Església. Però davant del silenci de Déu (i de la llunyania de la mateixa Església), quina audiència pot trobar en la societat actual, guanyada d’una banda pel progrés i la fe en la ciència i, d’una altra, per l’hedonisme i el conformisme de qui pensa que qui dies passa anys empeny? Al cap i a la fi la gent corrent, esborronada pel Mal del món, pensa que ben poques coses pot fer, per evitar-lo.

Ens cal entrar en el món i fer nostres les frustracions i el patiment dels pobres, assumir els anhels de créixer i de viure dels joves i dels vells, compartir l’esperança i el treball per fer un món millor, i saber dubtar… per encetar una conversa amb l’home i en la dona d’avui sobre el sentit de la vida. I serà fent camí que es trobarem el camí (“caminante, no hay camino, es andando que se hace el camino”). I entrant en el fons de la vida potser serà quan apereixeran els interrogants sobre Déu.

Per fer el camí d’Ítaca sempre et serà bo servir-te de les guies que trobis. A mi m’acompanyen empre els evangelis, i testimonis com els d’una Simone Weil, d’un Nèstor Mandela o Dietrich Bonhoeffer…

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "les escletxes, encara (2)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*