“Escletxes en el jo impermeable a Déu”

Fer camí amb la gent

Fa quasi tres mesos que volia escriure aquesta glosa però els habituals problemes d’agenda i de l’ordinador ho han retardat. Volia comentar el llibre que l’amic Xavier Morlans em va regalar en el dinar de Santa Coloma. El títol m’interessà molt: Escletxes en el jo impermeable a Déu. És a dir –vaig pensar– en Xavier, després d’enumerar les barreres, els prejudicis o les circumstàncies que fan que avui el camí cap a Déu estigui obturat, parlarà de les escletxes que s’hi obren i, a través d’elles, com la proposta cristiana pot dir alguna cosa atraient.  (De fet, el llibre du com a subtítol La proposta cristiana en un món secular).

Haig de dir que la seva proposta la veig com una posada a punt de la prèdica tradicional. Els obstacles que considera que barren el pas a l’acceptació de Déu naixerien, segons afirma i crec que és així, de la descoberta del propi jo que tingué lloc als segles XV i XVI, amb el Renaixement: amb a descoberta de l’autonomia del jo, i, seguint el procés de secularització,  la humanitat s’ha anat allunyant de l’Església, de la religió i, finalment, de Déu. Aquesta mort de Déu seguida o produïda per l’enaltiment del jo,  tanca la persona –Morlans ho subratlla— en ella mateixa, i pot sumir-la en una profunda insatisfacció, com si la vida no tingués cap sentit. En aquest fracàs humà Morlans troba les escletxes per cercar més enllà, cosa en la que estic d’acord. I fins i tot penso que l’anunci que ell fa de la doctrina cistiana  en petits grups, en el que en diu la nova evangelització, deu trobar creients decebuts que es reanimen i redescobreixen els aspectes positius de la fe.

Individualment en casos concrets deu anar bé. Però la resposta al dolor que pateix el món d’avui, i la resposta als grans anhels de la gent en general, crec que només es troba sumergint-nos en el dolor i en l’anhel de felicitat que viu la gent. Una mica –ho poso com a exemple metafòric– com passa quan un fa el camí de Santiago. Té un objectiu gran i obscur, arribar lluny, viure alguna cosa que valgui la pena. Serà fent el camí, superant el cansament, fruint de la trobada amb altres caminants, contemplant les imatges d’una vella església romànica… que anirà descobrint el sentit del viatge que fa.

Etsi Deus non daretur”: com si Déu no existís, caminar amb la gent cercant el més enllà de la vida concreta i real.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "“Escletxes en el jo impermeable a Déu”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*