Juguem en camp contrari

Dues pel·lis

Fa dies que no escric al blog, i en tinc ganes; problemas d’agenda i les avaries repetitives de l’ordinador m’ho han impedit. Però he aprofitat la baixa forçada per fer visites pendents, i per passar llargues estones seguint el judici que es fa a Madrid, als nostres polítics empresonats. Avui, la intervenció del que era delegat del govern espanyol, Enric Millo, qua se m’ha fet terriblement insoportable, i he acabat tancant la  televisió. He comprovat un cop més que l’entesa –el diàleg!– entre Catalunya i Espanya és impossible, a no ser que la situació s’agreugi i posi en perill l‘estabilitat al sud d’Europa i llavors, la Unió Europea obligui Espanya a dialogar.

De fet veiem dues pel·lis ben diferents. O més exacta, es juga un partit amb un reglament imposat per l‘equip adversari. Espanya des de fa segles, aliada amb França, va derrotar Catalunya i la sotmeté a les seves lleis, i d’aleshores ençà, la seva Llei és el reglament que regeix el partit. Això fa que mentre nosaltres celebrem amb goig el despertar del poble i la conscienciació cívica de la gent, que surt al carrer massivament per guanyar el futur, Espanya ho llegeix com un alçament tumultuós i perillós, i ens treu la cartolina vermella: votar es penalitza amb l’expulsió.

No sé com acabarà, el judici. La sentència podrá condemnar Catalunya perquè ells no és que no admetin la possible independència de Catalunya, és que ni tansols accepten que es pregunti als catalans com volem governar-nos, perquè la unitat d’Espanya –forjada militarment- és supersagrada.

Però el moviment del poble és profund i ve de lluny, com el movimemt de les capes tectòniques, que sempre acaben aflorant.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

2 Comments on "Juguem en camp contrari"

  1. ateiMascordax | 6 març, 2019 at 3:30 pm | Respon

    A mi també em resulta insoportable seguir el judici desde França perqué es veu massa el que aqui anomenen el “parti pris” ho he vist en varies ocasions quan l’advocat de la defensa fa una pregunta delicada que pot deixar en fals l’acusacio,Marchene la talle amb l’excusa de la “pertinencia” de la pregunta.Se’l veu molt orgullos;”No poleliquemos;no hable cuando yo hablo etc etc.Tot fa molta pena i igdignacio

    • Ramon, no obstant crec que això no ho podran aturar. És el poble (no els partits, ni els espanyols ni tampoc per desgràia els nostres!) que empenyen el procés. M’agrada comparar-ho amb els moviments tectònics; hom pot ordenar la superfçie, fins que arriba un moment que el subsòl es mou amb contundència i llavors arrers, places i cases s’enfonsen. La Constitució espanyola, l’ordre establert i sostingut per la Llei i la força, les estrategemes dels partits… el tsunami els agafarà amb el peu equivocat. Uns es desesperaran; els altres, els “nostres” –suposo!– pujraan a l’onada que originarà el terratremulrueix. Ho espero, Ramon!

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*