Subversius?

Condemnats per subversius

Any 1947. Foto fi de curs als escolapis de Sarrià i acabament del batxillerat. Jo a la primera fila i el futur jutge en la darrera

Com he escrit més d’un cop, es pot dir que gairebé tothom que es mou en els moviments socials ha estat algun cop o altre, subversiu. Durant la dictadura era la nostra condició habitual perquè el govern ens prohibia qualsevol actuació que se sortís del rígid ordre establert. ¡Quants cops vam haver de córrer, amb la policia als nostres talons! En situacions ben peculiars. Em recordo del dia que en una mani a Badalona a la que vaig anar amb la religiosa de la Sagrada Família Carmina Barbero, ens vam trobar al costat dels comunistes Alejo i Téllez, que duien sengles còctels Molotov. Què ens hauria passat, si la poli ens hagués atrapat?

En una altra manifestació en un carrer que donava a la Salzereda era la Guardia Civil que vingué a dispersar-nos. Em sembla que reclamàvem la urbanització del passeig quan, de sobte, aparegueren els jeeps i els polis vingueren veloços cap a nosaltres. No se què vaig pensar, la meva reacció va ser palplantar-me al mig de la calçada i obrint els braços en creu, em sortí un “Alto!” molt fort. Se m’acostà el caporal i em preguntà qui era, jo”. “Un vecino”, li vaig dir i ell, per resposta em donà un cop al cap amb la culata del fusell i  ordenà als seus companys que em detinguessin.  En Josep  Sánchez, capellà de Santa Rosa, s’encarà amb els guàrdies i llavors també l’agafaren. Dos capellans subversius, que no acataven la llei!

La facècia més estrambòtica va ocórrer l’endemà de la gran manifestació dels autobusos. Una columna de veïns havia de sortir del Fondo i encapçalar la mani, en arribar a la Rambla. Jo era a la cua. Ningú donava l’ordre d’emprendre la marxa. Vaig avançar-me i la vaig donar jo. L’endemà al matí quan sortia de la parròquia per anar a treballar al taller de pintura Sayas se m’acostaren cinc homes joves. Vaig pensar que serien els familiars d’un moribund que venien a buscar-me per una extremunció, com succeïa més d’un cop. De sobte, però, un es treu una pistola i em diu que quedo detingut. Em van emmanillar i em van dur al calabós, un quartot als baixos d’una casa del carrer Ràfols. Em van tenir tot el dia emmnillat. Els tpolis em venien a veure i mentre em contemplaven rere la reixa,  com si fos un bitxo rar, m’insultaven i es burlaven de mi. “Vaya cura! Cura comunista!” I subversiu, no?

El pensament que vull remarcar és que, immobilitzat, reduït i indefens tenia llàstima d’ells. Els veia tan curts de gambals, tan atrapats pel sistema i per la llei vigent… mentre jo em sentia lliure!

 

He parlat de facècia estrambòotic. Explico l’anècdota, ja fora de la glosa. Quan es va fer nit em van traslladar al Palau de Justíci. No havia passat ni mitja hora que se’m van endur al despatx del jutge. La meva sorpresa va ser escoltar “Però Sayrach, què fas aquí!”, que em va dir el jutge. Em vaig fixar en el seu rostre. ¡Era en García Lavernia, un antic company meu del col·legi dels escolapis de Sarrià! Em contà que en llegir la llista dels detinguts li havia xocat trobar-m’hi, i els motius de la detenció. Em digué que en tot cas era ell que havia de ser jutjat i no pas jo, que havia optat treballar a favor de la gent. I em digué que em tindria al seu costat fins passada mitjanit perquè de Madrid s’interessaven per mi però llavors ja m’haurien oblidat. Total: jutge i delinqüent subversius, perquè no acataven la Llei.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Subversius?"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*