També ho demana la Marta

També ho demana la Marta!

Em va agradar el discurs de la Marta Rovira. Es veu que la distància treu les teranyines que omplen els despatxos polítics, com denuncia la dita popular: “els arbres no et deixen veure el bosc”. La Marta va dir que ella també  creu que s’ha d’ampliar la base favorable al refer`wndum però que la separació dels partits l’empetiteix. Una idea contrària al que defensa amb tanta sans façon l’Ernest Maragall; que primer és la disputa partidista i que la unitat estratègica ja vindrà després! Com si davant del naufragi d’un vaixell els viatgers primer haurien de discutir qui s’escapa abans, en lloc de cercar entre tots com salven l’embarcació.  No s’estranyin, els lectors amics que això de la unitat ho recordi amb certa insistència.  A veure si tornem a les consignes elementals de tota lluita, com la que cantàvem quan ens manifestàvem contra la dictadura franquista: El pueblo unido jamás será vencido! I a veure si els que el sectarisme els crea grima, de solament pensar en votar una lsta en la que hi vagi algú que no professi la seva religió política, que és –creuen– l’única neta i verdadera.

 

 

El Julen… i els altres nens i nenes que perden la vida!

La recuperació del nen que va caure en el pou de Totana ha trasbalsat tothom. Les televisions i la premsa han seguit la llarga i intricada operació amb una atenció que molts creuen exagerada i desenfocada. Això apart, s’ha comprovat un cop més el poder dels media. La gent s’ha compadit del nen i de la família i ha seguit horroritzada el drama. Que un nen mori sempre es trist, sobretot quan la mort es produeix en unes circumstàncies tan adverses i horroroses, i no crec que hi hagi ningú que trobi excessiva l’operació tan complexa que s’ha desplegat, en l’intent de salvar el nen 0, almenys, recuperar-lo. Salvar una vida, sobretot quan es tracta de la d’un nen, tot el que es faci és poc. Sent així, em pregunto per què no contemplem amb el mateix dolor i amb ràbia ràbia! les morts de tants nens i nenes que perden la vida o perquè s’ofeguen al mar, o perquè cauen assassinats en lluites tribals o perquè són víctimes de les guerres i els bombardejos. ¿No podrien les televisions i els diaris i no diguem els polítics i les esglésies i entitats socials, fer-nos presents aquestes execrables morts (altrament evitables)? No cercant la llàgrima fàcil o l’espectacle sinó  la conscienciació dels ciutadans i ciutadanes,  alhora que es denunciaria la inhumana conducta dels estats europeus.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

1 Comment on "També ho demana la Marta"

  1. Maria Antònia Mota | 29 gener, 2019 at 6:10 pm | Respon

    En la línea del teu comentari sobre el nen Jules :
    El pozo más grande del mundo; poema de Gemma Almagro
    28/01/2019
    Había una vez un pozo
    muy grande
    que no tenía arena
    sino agua
    y cientos de niños
    caían en él
    y se morían
    pero no había cámaras
    y a las máquinas
    y a los barcos gigantes
    no les dejaban
    salvar niños ni grandes
    pero no era importante
    porque las personas en su sofá
    no podían verlo
    y los señores que mandan
    miraban hacia tierra firme
    para no tener que ver
    el mar,
    y si de algo se enteraban
    hacían como si nada
    y así todo el mundo
    podía ser feliz
    porque los niños muertos
    no entraban en sus casas
    ni en sus oídos
    y se morían discretos,
    sin hacer ruido,
    solitos,
    en el agua.
    Bajo las olas.
    Entre los gritos de papá y mamá.
    Con la ropa mojada.
    Se morían los niños.
    Se morían despacio.
    Porque no sabían nadar.
    Porque eran invisibles.
    Pero no pasaba nada.

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*