On sou, bisbes?

L’Elvira m’envia l’estremidor escrit d’Isabel Turull Negre –germana  del regidor que inicia la vaga de fam– aparegut a l’ara, amb el títol “On sou, bisbes?”. Un escrit amarat de tristesa, que denuncia el silenci evasiu de la jerarquia eclesiàtica, i ho fa amb els arguments que més mal poden fer-los perquè són els que Jesús dirigia als jerarques religiosos del seu temps: “Què és primer (els preguntava, com fem avui), la llei o les persones?”. La Isabel Turull afegeix: “No us explicaré la crueltat que patim famílies i presos per una situació que ara s’ha agreujat”.

Aquesta crítica, tan cristiana i respectuosa feta des de la condició de dona profundament creient, també fa temps que la vinc fent al bisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella; en privat (amb una carta que li vaig lliurar a través de mossèn Bacardit), i obertament davant la nombrosa clerecia reunida en la diada de Santa Coloma i, més familiarment, en el dinar amb ell i sis capellans en el dia del 50è aniversari de la inauguració de la parròquia del Fondo.

Aquesta queixa també l’he dirigit als capellans de Santa Coloma i a alguns feligresos, i l’he penjada en el meu bloc, més d’una vegada, amb esperit fraternal. Emulant el bisbe s’acontenten dient unes paraules que no els comprometen a res. Parlen d’entesa, de misericòrdia, de convivència, és dir: unes paraules que igualen botxins i víctimes; i es donen per satisfets refugiant-se en la pregària. ¡Com si el mal no s’hagués de denunciar i combatre! Jesús, que ens llegà les precioses benaurances etzibà unes malediccions terribles, contra els factors de la maldat.

El meu germà Abelard en l’agonia refusà  l’extremunció perquè creia que els sagraments havien perdut la salabror evangèlica. Que  vigili l’Església, que no perdi ella també la semblança amb Jesús!

Ramon Llull

Llibre d’amic i amat

Va matinar l’amic i començà a buscar el seu amat. I va trobar gent pel camí, i els preguntà si havien vist el seu amat. Li respongueren demanant-li quan s‘havia fet absent l’amat dels seus ulls mentals. I l’amic   contestà dient: –Mai, d’ençà que vaig veure el meu amat dins els meus pensaments, ja no s’ha fet absent dels meus ulls corporals, perquè tot allò que és visible em representa el meu amat. [40]

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "On sou, bisbes?"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*