Els Difunts, Tots Sants

Cementiri d’Abella de la Conca. Un veí davant la tomba dels seus pares, enterrats a terra

La gent avui va al cementiri quan el “dia dels morts” és demà. És per una qüestió d’agenda, de com s’organitza el dia festiu, sobretot quan com aquest any, s’origina un llarg pont. Però no deixa de ser una resolució sàvia de l‘Església ajuntar les diades de Difunts i de Tot Sants, així, quan la gent pensa en els morts es troba amb els ants. Les famílies van a veure els seus éssers estimats al cementiri, els netegen el sepulcre, els porten flors, parlen amb ells i els resen un parenostre, mentre els xiprers apunten al cel. L’Església amb la festa de Tots Sants ens diu que els difunts no estan morts sinó que viuen al Paradís.

Aquests són els rudiments de la fe: que després d’aquesta vida hi ha alguna cosa més. Però ¿hi ha gaires persones, incloses les que van a missa i es diuen catòlics, que s’ho creuen, això? O es perden com a molt en la borrosa idea de que “alguna cosa ha transcendir” de les vides de cadascú?

Del més enllà no es pot tenir cap certesa. En el món ignot només hi podem entrar amb el cor, o amb la fe,, o a través del dolor. Són suposicions, o creences, a les que arribem o bé perquè la intel·ligència ens fa veure com raonable que la vida superi la mort i/o, sobretot, perquè algú en qui creiem per la seva proximitat amb Déu –com Jesús, per als cristians– ens ho ha transmès.

Com va experimentar el filòsof Unamuno, la fe és possible quan s’accepta el misteri.

“Llibre d’amic i amat”

“Cercava l’amic algú que expliqués al seu amat que pel seu amor suportava grans treballs i moria. I trobà el seu amat, que llegia un llibre on eren escrites totes les penes que l’amor li donava pel seu amat, i totes les satisfaccions”.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Els Difunts, Tots Sants"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*