“Al carrer!”

Rebo amb una enorme satisfacció la noticia de l’entesa de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i la possible votació en el mateix sentit de la CUP i potser de Comuns, de no acceptar la inhabilitació dels diputats encausats. Una noticia que apaivaga la ràbia que em produeix l’obstinació dels partits de concorre a les eleccions amb llistes separades, amb l’enganyós argument que anant per separat, la base independentista s’amplia. ¡Com si 300 o 400 devots de les sigles sumen més que el més del milió de persones de les multitudinàries manifestacions que fem!

Martí Estruch Axmacher té tota la raó quan escriu a VilaWeb que “La primera gran lliçó del primer d’octubre és que junts som imparables. Quan treballem plegats sense mirar si el del costat és de la CUP, d’Esquerra, de Junts o del PDcat, o, encara millor, un comú, si simpatitza més amb Òmnium o amb l’ANC,  guanyem. Quan els líders fan passar el país davant del partit, guanyem”.

Per això quan abans d’ahir vaig saber que ERC triava l’Ernest Maragall per presentar-lo d’alcaldable a Barcelona per la llista d’ERC, i avui escolto que Manel Valls vol ser alcalde de Barcelona, abans de saber això de l’acord sobre la suspensió dels diputats, i havent llegit anit el duríssim editorial de Vicent Partal, em vingué a la boca l’enfurrunyat crit de l’home indignat d’APM: “Al carrer!”  Al carrer! la desunió dels partits.

I de dins meu surt el desig que Puigdemont encapçali una llista unitària i transversal de debò, que escombri totes les altres llistes.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "“Al carrer!”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*